Marta Giné Janer
Sweater.
Peça d’abric per a nenes quan les mares tenen fred(1)
I
No ha pogut abraçar la mare
un darrer cop,
en aquests moments trastocats:
mare-criatura-desvalguda,
terra ja per sempre,
enderrocada per la mort,
de tots els pedestals:
–Mare, no he dormit gens, aquesta nit.
Soc plàstic, runa, deixalla,
branca de l’avern...
Ara mateix,
el meu desig de morir es fa rei(2).
T’acompanyo, mare, fins a la barca
que et portarà a l’altra riba,
fins a la caverna que més tems
i per on has de baixar:(3)
Què em diràs des d’allí?
Sabràs el que m’anirà passant, aquí?
*
Morir en primavera,
quan tot reneix...
Maig, temps d’alegria,
amb nits de blaus pregons...
Temps de roses en flor,
frescor intensa de la font,
brisa a l’hora de la posta...
─I la Mort no impedirà
que floreixi altre cop el faig,
que el món torni a somiar...
I ja ho sé, tot això,
pro no em servei de res,
ara que ho visc jo!
II
Només l’absència l’acollí,
en tornar a casa de la mare
després de l’enterrament:
en aquell pis on havia deixat l’ahir,
tot s’apressava damunt seu:
̶ Entrar al teu pis, ara, mare,
és entrar en un món sense fragància,
ni gust, ni percepció.
La pols s’ha apropiat de tots els objectes:
una tristesa negra ha aturat el temps,
l’aspre dol s’escampa per tot!
Casa – carència,
res no hi viu,
tret de somnis vells!
*
Ha perdut definitivament un camí,
n’enceta un altre, l’orfenesa:
tot un desert esquerp.
Tot i que és tant tard
en la seva pròpia vida,
no ha trobat la ruta de la riba:
viu una soledat plena d’enyors,
de rostres morts i d’adéus(4)...
Quantes dones se senten soles?
I es retorcen les mans dolorosament
en cambres fosques,
sense cap estrella,
quan haurien volgut donar-se les mans?
Mares i filles,
miralls on llambregen, de vegades,
llunes amargues, albes negres,
dubtes i voravius de dolor,
desitjos que són hores grises...
Sentiments foscos, taciturns!
Fronteres que es vigilen...
Vides que són de cada dia.
Cap heroïcitat... Cap gran tragèdia...
Univers sembrat de sal on,
només de tant en tant,
algun estel perdut brilla indiferent...
Cap vida per a l’audàcia,
només xurriaques glacials...
Mes haurien volgut dir:
Vols venir a la meva barca?
Juntes farem nostra la nit(5).
III
̶ Passen els anys,
les meves fotos més recents
t’evoquen, mare!
La teva veu i part del teu estil
emergeixen en la meva riba.
De grans, les filles
s’assemblen a les mares...
Acceptació darrera:
ja no és abscés, llunyania...
El fracàs s’enretirarà?
Vol estovar el temps
descobrint noves mides
per afinar velles mesures:
trobar així un camí
que pugui fer seu,
deixar així d’actuar com li diu la memòria(6):
̶ Mare, no era teu el gran cor del mar?(7)
Deixar de guardar-se reclosa...
Veure la curta durada de la vida,
engolida entre l’eternitat
precedent i la següent(8):
─Tinc por que se’m faci tard(9)
̶ Pel que resta del dia, tan sols voldria:
un poc de foc, un xic de son,
un poc de vi i un poc de pau,
un poc de cel i un poc de niu!(10)
Notes:
enviat per Tomàs Camacho @ 19:03
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici