Marta Sans Valls

EL DOLOR MÉS PROFUND

Ens queda encara posar nom a la ferida,

cosir la sang, omplir les làpides.

Un món sencer, una nit magnètica,

on atrapar el vent en la mà plena.

Ens queda encara posar nom a la ferida

empresonar el desig, abraçar l’absència,

revelar el misteri de la petja.

Un cop trobades, les lletres plenes

de flors, de dol, de desmesura,

romandrem tendres, lleugers, desperts.

Em queda encara.

IMPOSSIBLE OBLIT

Si tanco els ulls, ressegueixo

els deserts salvatges

de nits salobres,

impossibles

com la desmesura dels segons,

abraçats

des del nostre fràgil abisme.

Fugaces,

insuportables se'm fan

aquelles nits d’estiu,

de boscos humits i tebis,

de somnis plujosos i simètrics. D’erotisme rebel. Obscur.

Abocades queden ara

totes les nits,

als incendis freds,

als aeroports buits.

A nosaltres, amants eterns.

Absurd desig limítrof,

que recorrem

intentant trobar el sentit, 

a la visceralitat efímera,

del nostre impossible oblit.

Poema guanyador del IV Premi Popular IV Premi Ribera d’Ebre de Poesia recitada