Montse Boldú Mayor

Poema XI

Si el ressò de la memòria del meu nom

t’arribés des del vèrtex d’un pinacle,

depurat d’estridències d’estil

i vibrés net, amb la veu blanca,

potser en copsaries la melodia

que volia entonar-te, la música

suau de notes dolces

que no vaig saber emparar.

He grimpat sense descans

i sense guants. Els dits, encetats,

tempten en la fredor de les roques.

No siguis encara només espatlla

sense escoltar, si més no, l’assaig

de la cançó dels amants

que trontolla

en el banc insegur

de les nits sense sostre.

Tu diràs que no passa el temps

pel meu riure de cascavell;

jo et pintaré, amb els dits,

i amb els encenalls de la lluna més plena,

el gris apagat dels cabells.

Els ameraré de plata brillant, ben brunyida

i els pentinaré trenant-los amb boira marina.

I els anys? I el temps?

Som descendents de l’estirp de la medusa;

viurem eternament, arrebossats d’escuma lliure, ocults,

per no alertar els furtius ni els pirates

que farien estralls en el refugi de corall

que dona forma als teus braços.

Tornarem a llençar sospirs mirant les estrelles,

que ploraran llàgrimes d’amor

i ens pintaran zebres a sobre els llençols.

Tornarem a dibuixar cors a l’escorça d’un pi

i no hi haurà marxa enrere

perquè ja tindrem als llavis el bes de la utopia.

Mentre ens somiem l’un a l’altre,

serem els deus de cada aurora;

tu seràs el cavaller de tots els matins,

jo seré la princesa del perfum de les rosades.

Tot això serem, tu i jo, si ens enamorem.