Ana Maria Franco Vaqueras

 

Raïls

Del meu destí, res no puc dir.

Sola, en diàleg amb mi mateixa,

per poder ampliar el sentir de la meua ànima,

abans que el sol em face caure.

Vaig descalça, i la terra esquinça els meus peus.

Llargs i forts són les meues raïls,

i el vent del Nord, davant d’elles,

res no hi pot fer.

El cel és en creixent.

La lluna, insolent, en els seus ulls,

hi puc veure el desig.

El meu silenci, el meu destí,

ombra que dansa plorosa.

Però estic segura

que hi ha estrelles caigudes del cel.

Elles són la passió perfecta

que en les meues raïls trobo.

Si la meua passió fos teua

Si la meua passió fos teua.

Si el meu cos fos el teu deliri fatal.

Ai, xic meu!

Et beuria tot el cos, amb esta set salvatge que de tu tinc.

Tu, que ets l’analgèsic per  la meua ànima.

Aclapares la meua ment, sempre ficat en ella.

I cada capvespre et cerco entre els meus llençols,

i mai no t’hi trobo.

Escric per dissoldre esta follia

que m’asfixia, m’ofega.

I, sense rumb cert, els meus sentiments,

a la deriva, s’enfonsen.

Cruel, esta realitat meua:

el teu cos només

en la meua ment habita...