Emigdi Subirats Sebastià

 

Aula d’albades lentes

El docent sembra llum en pissarres verdes,

amb veu serena, obstinada, melodiosa,

que travessa l’ombra poruga dels inicis

i encén l’albada feble, fràgil, del pensament.

Mans pacientment tendres pugen escales invisibles,

graó a graó, amb els dubtes ben sensibles.

Cada error és llavor, mai ferida,

cada silenci, una pregunta viva, florida.

Així, dins l’aula humil, sòlida i clara,

la vida transcorre i germina,

il·lusionada, tostemps acampa.

Ofici de foc lent

És l’ofici constant, subtil, tenaç,

el mestre crema a foc lent les distàncies,

i fon les temors incrustades a la ment

dels qui encara no se senten capaços.

Amb paraules exactes, càlides, lúdiques,

desarma l’engranatge rígid del límit,

i obre esquerdes fulgurants

a les idees com murs resignades.

És alquímia sense espectacle:

es converteix l’angoixa en set desitjosa,

la ignorància en set conscient i ardent.

Cartografia de l’esperança

El docent dibuixa mapes conceptuals,

amb coordenades d’esforç  pedagògiques,

on cada alumne és un territori singular,

dinàmic, complex, amb cognitives forces.

No guia amb brúixoles rígides ni estàtiques,

amb una mirada analítica, atenta, 

que reconeix els patrons i la resiliència

dels qui encara construeixen el seu aprenentatge.

I l’esperança, persistent i latent,

esdevé camí quan algú hi experimenta.

Elogi del gest quotidià

No hi ha èpica més alta que el gest quotidià,  

aixecar una veu ferma, reguladora i justa,  

oferir una repetició metòdica i honesta  

quan el món avui és una hipòtesi confusa i oberta.  

El docent sosté l’arquitectura sistèmica del demà  

amb paraules exigents, conducta generosa,  

amb límits, afectes estructurals de base sòlida,  

amb una fe crítica, reflexiva, lúcida, sense norma.  

Mentre sembla que només transcorre una sessió d’aula,  

s’hi construeix una trajectòria vital, una traça.