Francesc Cabiró

 

VENT

Xiula que xiula, insistent, 

s’infiltra sempre subtil,

desperta el vell desig meu

de nou d’escriure quelcom.

Si ara em posés a llegir,

diria adeu a l’alerta,

a aquest impuls cobejat, 

que a voltes pica i sacseja.

Mes, si escric quatre o cinc mots,

quedaré en pau amb el vent

que m’esperona i em parla

ben arran, a cau d’orella.

VOCABULARIS

Núvols, cel, arbres…,

vaig dir un cop, paraules que m’agradaven;

paraules inspiradores, rubricava.

Elements que apareixen, sovint, ara.

Mots que integren poemes

o que es colen per qualsevol frase

d’un relat curt o d’una novel·la més treballada.

Però, anys enrere, jo en feia anar d’altres:

engranatge, motor i canonada,

plànol o esbós, cinta mètrica, la meva taula…

Mesa que duia un tecnígraf, que mutaria a pantalla.

Allà es dissenyaven mons habitats

per màquines i instal·lacions,

on el vidre i l’acer predominaven.

Tot allò quedà enterrat per les lletres que parlen.

I així, llibre, edició, coberta o presentació

són part del vocabulari essencial

d’aquesta nova etapa;

la qual ja fa uns anys que es manté,

viva i engrescada, per explicar com travessen

els núvols el cel, damunt dels arbres.

OLOR DE TARONGINA

Un aroma perfumat, suau,

omnipresent, refresca l’aire.

L’embriaguesa que esclata 

pulmons endins

se superposa amb la visió

de fileres i fileres de fruiters,

de la flor de tarongina del Baix Ebre…

I ho fa igualment amb el record 

d’altres camps i d’altres èpoques, 

allà per Castelló, on l’obligat fusell disparava,

i les botes negres, ben cordades,

trepitjaven camins terrosos,

però a tocar de la mateixa blanca flor,

del mateix aroma:

Dolça dosi —aleshores— 

d’una evasió desitjada.

             La Ràpita