Francesc Xavier Forés

Llarga i estirada estança llisa
en les dunes banyades
pels reflexos del sol, els ulls s’hi fixen
la bromera de les aigües torbades
mar enfora, rossega tellerines
el blau ejacula en la mirada tremolosa
de l’encant, i les oles de l’arena
assossegada, passegen bellesa
captivat pel paissatge, l’escena
broncejada s’arbora, trepant de nou
el desig, i la calor, coberta
d’una borrassa de nit, recorda el Delta.


...de temps cerclat per les aigües de la memòria











Al pont rellisca el passeig, i pas curt
sèquia avall, el traspàs lliga fort
el prim dissipat cercle de rams
assenyalant incessants rostres malaurats
fingint no entendre l’enderivell i nadant
riu endins, per mullar la cicatriu que acull
l’impuls, i apropant el llaüt que remulla els
seus peus bruts de fang, a dos mariners
d’aigües verdoses.


...de temps cerclat per les aigües de la memòria








Deixa’m entrar al teu forat humit
beure a glops d’ofec el teu vi
deixa’m mirar la llum
que els teus ulls delaten
i traspassar el llindar
cap al roig dels teus llavis
deixa’m destriar-te
al foc de la matinada
i dir-te:
no hi ha tros, que gust no trobe.


...de passions banyades de semen










Polsegada, i els ulls borrosos
com l’amada, goig
pel matí roig,l’ànsia
zel i dubte, al foscant
gust de barreja, la durada
suc mèlic
l’acte i el fimbreig, volada
la passió encesa
la llengua vetada.





Lo fred del cos que banya l’orgull
i una ombra foscant cridant a la nit
el goig més llarg, color de porporina
flama verge de cartró
dis-me boig, i trenco l’ànsia.

















No puc mirar-la al foc
confessant que l’he estimada
no puc cobrir-la d’abric al seu hivern
no puc travessar la seva cambra, color plata
no puc ser guia d’un senyal somort
amant de la tragèdia
empresonat d’absència
ni deslliurar puc, la seva dolça causa.