Jordi Pijoan López

LA MÀ ET TREMOLA

Acaçant al drac corres el perill de convertir-te en drac... O quelcom semblant sentenciava un filòsof que no ve al cas. I així t’ho indiquen els somnis que tens, dormint o en vigília, tant se val. Sents l’arma al costat i no tens clar que la puguis mantenir ferma a la cartutxera. Dubtes que en totes les teves bales puguis aconseguir que el foc es mantingui dintre la baina, només latent i sense crear cap petit infern particular. I tens temor perquè tu pots exercir de petit dimoni puntual. Tens temor de tu mateix en un mal dia que no siguis tu. O això penses per disculpar-te, tros d’hipòcrita! Tu ets tu.
I si no t’ho creus mira’t a l’espill i boça! Perquè vols desenfundar i ser tu la justícia. Ja ho deia Dirty Harry, el teu mestre filòsof, que no hi ha res dolent en disparar si hom dispara contra persones que s’ho mereixen. Però qui s’ho mereix? La mà et tremola tot pensant-ho.


PUNYS DE FERRO

Punys de ferro, guants carregats.
1 a 20 en contra teva i el destí depèn de tu, perquè tu te n’has encomanat.
Els corredors d’apostes et fan befa i es quedaran amb un pam de nas.

La glòria del combat; per la porta del darrera t’hi colaràs.
I què?, si les aparences seran les mateixes.
¿Perquè quan els herois no són de postal, de cromo, de fotografia...?
Pura façana.

Que no et parlin d’herois que poden acabar clavats a la creu en l’anonimat,
quan fins i tot per morir hem de fer trampes.