Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 26 de desembre de 2011

Joan Guasch i Torné

Persianes


Recordo un temps de carrers calitjosos,
d'alès líquids i esguards amorosits.
Recordo el callat bes del cel i l’aurora
i el sol mig adormit desemperesint-se per llevant.
Recordo els petits balcons abaltits
i nuvolets de mosques de colors
zumzejant carregoses les migdiades.
Recordo uns llavis rosats i humits
cloent-se tremolosos
tocant a penes uns altres llavis de mel.
Recordo el misteri del somriure de la lluna
i la còsmica orgia nocturna dels estels
atapeint els límits infinits de l'univers.
I als folls amagats entre somnis de follia!
(Ah! I al príncep blau
fent feliç una noia solitària).
Recordo també la dolça princesa
de pits rodons i temptadors
esmunyint-se pel laberint dels meus dits,
entre el vel de la translúcida calitja
i el dibuix entrefosc de la persiana.
Recordo la pols dels carrerons deserts
i els rossinyols dormint, tot esperant la nit,
i grans mules avorrides
remugant garrofes en la fosca de les estables
i gossos badallant i mandrejant
sota figueres gegantines.
Recordo el bes dels teus llavis,
la seda dels teus cabells,
la malícia divertida de la teva mirada.
Ho recordo com es recorden
les tardes de diumenge de la infantesa,
llargues i peresoses
dissolent-se sota el llit, sota l’estora,
travessant l’ombra feixuga i lenta
de la persiana.
I els cossos nus ondulant-se
i travessar les hores feixucs,
dissipats per l'estiu mandrós.
Recordo també el brunzit de les cigales
decorant monòton la distància
mentre furtiva i silenciosa
entraves descalça a la meva cambra.
Jo no hi era.
Tu tampoc.
Ens havíem fos en la calitja del somni
del vast univers que era només
un núvol daurat d’encens i de llum.
Despertàvem sempre
tatuats per l'ombra de la persiana.
Pel balcó obert alenava el carrer tranquil,
adormit com els gats,
mentre llambordes i pardals es torraven al sol.
Recordo el bromerot que parlava amb les flors,
i les flors emmelades besar-lo,
deixar-se fer.
Recordo el veí que roncava
i el murmuri de fulles de les plantes dels balcons
que volien dropejar i no podien.
O potser era la melodia de la marinada, no ho sé.
I encara recordo els torrents nets,
prop dels carrers solitaris...
Recordo tantes coses que, sovint,
penso que no existeixo
i que només sóc un altre miratge
que s’esvaeix per les escletxes de la persiana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada