Anna Canalda

NADA

Me besas,
pero nada.

Tus brazos,
me rodean,
y nada.
Tus dedos,
AL BORDE de mi piel.
Tus manos,
y no siento.
NaDa.
¡Y no sientes NADA!,
¡de mí No SaLe nada!,
¡Nada, de nADA!
No sientes.
¿Quién siente?
NADie
Eso es: Nada.
No hay nada.

NADA EXISTE
TODO SALE DE LA NADA

No recibo,
nada.
No regalo,
ni derrocho,
no siento nada,

no me miras,
ni tengo ojos.

Ni te detienes,
aunque ni hay prisas.
Por decir que no hay nada...

Gracias, me dices.
DE NADA

NO TE MIRO.
TÚ NO MIRAS.
Como cuando no se encuentra NADA...
de nada.
Cuando todo falta...
no hay nada.

Nada.



POBRE DE TU


Et penses que ets l'únic,
que viuràs en aquesta casa?
Ai, pobre de tu,
d'aquí un bon grapat d'anys,
quan mitja vida t'hagi passat,
llavors neixeran els futurs
hereus de la teva llar...
Aquestes parets que veus,
aquest sofà on jeus,
ja han vist respirar
més de tres generacions d'amants...
Ai, pobre de tu quan t'adonis,
que després del teu cos,
no vindrà el judici final.



A LA PARCA


Et tinc por,
més pànic que tenir al davant un camí fosc,
sense fi.
Em fas més temor
que l'home del sac al nin.
Tan malalt poses el meu cor
quan et penso,
que encara no sé com,
te'm puc estar dirigint.
El dia que no tingui,
sentiments porucs...
m'aixecaré del llit
i et demanaré que vinguis,
sense fer-te d'esperar,
i que em cloguis els ulls,
per sempre,
i que te m'enduguis al més enllà.
Quan més hi penso més m'enutjo,
en no trobar sentit al meu alè,
no sé encara per què lluito,
ni per què, sabent que hi seràs,
encara creix dintre meu,
l'instint de viure més ferm.
Però tu hi ets,
tu divagues pels carrers.
Tu et presentes les nits que vols,
dintre d’adormides ments,
i en tornes a fer d'elles el que vols,
i pots fer que no agafin el son,
mai més.
Tu hi seràs,
sempre que jo en sigui conscient,
tu sempre camines al meu costat,
per tal de fer-t'hi present,
en un instant.
A tu, que ara et desafio,
t'he d'explicar també,
tot el que t'admiro,
malhauradament,
doncs la teva presència,
és tan poderosa,
que quan tu vens,
gaire no hi ha per fer,
per dir que res.



FETITXES INDÒMITS


Fetitxes indòmits,
fetge i vòmits.
Paisatges irònics,
diagnòstics dramàtics.
Sarcòfags, crepuscles,
pobres criatures...
les que et surtiran del ventre,
estirpades i dutes,
senyores i senyors!,
a l'espai dantesc!,
de mals i males sutures!,
de carrers enverinats,
de misèries engendrades,
de tantes i tantes llavors maritals!
L'aliment ja s'agafa del terra,
llençat per qui el desprecia,
desvirgat a base de passar,
per nombroses mans desganades,
nodrint nous insectes,
amb falses ales d'àngel!...
que volaran, no gaire alt,
escampant les mol•lècules de l'aire,
sembrant terror i fem,
fent veure que és glòria,
glòria de Déu.