Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 2 de gener de 2013

Pilar Cabot




Els mots

Parar compte al que diuen,
discernir allò que amaguen,
esprémer-los, si cal,
fins a l’última gota de nèctar
o de sang.

D’un desolat silenci

Plovia.
L’herba creixia sota els ràfecs
de les cases mortes.
Jo ni tan sols sabia
què hi feia allí,
xopa de pluja i llàgrimes,
enfredorida pel meu propi i profund
silenci desolat.

Viure

Viure ombradius i sols
en l’escenari roig
de les cingleres;
viure històries que suren
de les arrels dels roures;
viure remors de l’aigua
que nega fondes valls;
viure camins que ens porten
als paratges dels íbers;
viure veus i silencis
prenyats de vida nova
a cada primavera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada