Rafael Haro i Sancho

IN VINO VERITAS

Diposito els ulls en les velles coses,
les mateixes que fa anys m’albergaren
en repòs curiós de la mirada,
quan em delia el nom recerca plena
i a sal convidava l’estiu fals de platja.
No han canviat, tot i les urpes del temps,
marbres ni façanes, ni castells gòtics,
ni el gust de l’aigua, ni l’aroma de l’hivern
eriçant-me la pell en trèmula carícia.

Allò ordenat i bell, cosmos contingut i continent,
resta igual, figuració mental on s’agombola la pregunta.

I com t’ha anat?
Com una puta merda, Jonàs!
No hi ha dia que no hagi errat el pas
ni miri enrere amb tot l’esglai
d’un mestral gelat
bramant-me entre oliveres!

Sense refugi. Res no ha canviat.
Ni jo mateix ni el desfici de la carn,
l’alentir-se’m el ritme vital
l’agosarada fugida del pèl
l’esquarterar-se’m la pell, clivellant-se
els ulls en un vernís impossible
de verins espillejats en l’ànima.

Res no ha canviat,
i les preguntes pel sentit
es responen, avui, demà i ahir,
amb una copa de vi.