Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 5 de gener de 2013

Emigdi Subirats i Sebastià



CÀNTIC A LA VIDA*

I

El càntic a la vida és la suor i el somriure,
el docent d’anglès, el culer i l’independentista,
l’escriptor activista, l’amic fidel,
l’anhel de marit que és pare i tant estima,
l’home de pensament de terra nostrada.

La dona m’acarona el pit i exalta
l’esperit del jo home, en nits frenètiques
d’amor, de sexe, de luxúria de plaer,
glòria al cos entre mantes,
i visques a la vida dels sentits.

Els anys volen, però el teu cos
segueix produint-me espasmes
dolces, orgasme terrenal,
celestial el meu sexe en vies de finir,
el plaer és dolç, la mar salada.


La passió d’escriure reviu
un somriure, fervent recreació
d’un poema que és emblema
d’un riu, d’una terra humida,
d’estima per la vida i la gent.

II

Immens pensament i un bell paisatge
captiva ma retina i enlaira
il•lusions nobles… Nobles ideals
m’acompanyen tostemps.
Si vull ser feliç, què em cal?
L’esclat d’un moment de joia juvenil,
amb el sexe a punt i humit,
l’humil quefer social,
un bon aprenentatge escolar
i un poema que m’atregui.
Tanmateix, la imatge d’eixe pit de noia
em trasvalsa l’ànima,
redonet i tendre, bon caliu
en un estiu xafogós que engendra
bells idearis perennes.
La brisa marina refreda,
aire fresc i companyia ufana,
en un vespre de sana poesia.
Ressonen els versos satisfets
i somriu el riu amb dolça aigua.

I somriu el riu amb aigua dolça,
mentre endreço quefers personals
pels carrers angosts del meu poble antic.
Es mesclen totes les galivances,
eixes sensacions del dia a dia,
i guardo ben alts els ideals
car la vida és bella de viure!
Crido amb gols d’art tota l’estona,
em nodreixo de bona literatura,
i la sàvia natura em guia
amb sa bellesa plàstica.
I fa que m’esclati l’ànima
en pensar en els xiquets
creixent i aprenent de la vida.
És llavors quan sento la felicitat augusta
que imagino el cel tot blau
i reconec la humanitat en plenitud.
És llavors, Tirant amic, quan
lloo el passat i el present,
i m’embriago de tot plegat.


Lloo el passat i el present,
i llegeixo Ausiàs en vespres d’anhel
intangible, ufà despertar
de somnis amb fantasia i erotisme.
Fent un tomb pel poble, rememoro
racons amargs que m’enfonsen.
S’endega la tardor de grisos núvols,
un plugim m’amarga. fredament.
Reneix la força innata
quan l’autor no se n’ix
amb històries sense fil conductor.
I les enveges intrèpides triomfen
i la tristor impera tostemps.
Ningú no pot fer via
davant la mediocritat que regna!
Costa d’entendre la injustícia,
però fictícia solució és el plany.
En ancians temps, Virgilis i Marcials
omplien versos i heroics cants.
En tot moment rememoro la història.


Omplien versos i heroics cants,
i sorgien arreu hiverns de luxúries.
Passen els segles i en un espill sublim
es reflecteixen polítics que cobren deu sous.
I bancs remunerats per governs dretans.
Les alienes cultures mai no són pròpies.
però sento l’escalfor del moment,
m’enredo amb il•lusions falses
i renego de tot, em lliuro a l’infinit.
Sóc rebel, la rebel•lia ix de l’ànima.
Una ànima que es rebel•la
quan el món es va fonent,
les injustícies es consagren,
l’apatia regna arreu
i les il•lusions es dissolen ràpid.
No sento quasi res aliè
I m’encomano al treball i a la fermesa
a la cultura de tots els temps
a eixa bella literatura nostra,
el secret d’estat més ben guardat.

El secret d’estat més ben guardat,
car som el poble nosa, la llengua nosa,
la professió nosa… els ensenyants.
Retallen en sec els drets i els sous,
les ànimes i les esperances.
No toquen senats ni clergats,
ni borbons que es desfan d’elefants.
En algun indret proper sona la festa.
brilla el roig i ressonen els correfocs.
La festa major d’un poble menut reviu
amb valors templers de glòria,
i festes en torres de la història.
Amb la fidel necessitat del viure,
em desfaig d’amargures i penes
M’enlairo més alt que ningú,
veig un món que m’alliçona.
Aprenc la llengua de Shakespeare
i enraono amb el món sencer.
És llavors que Messi en clava quatre o cinc
i tota retallada queda en res.

I enraono amb el món sencer,
quan somnio abastament.
En els meus somnis apareixen
negres opulents, jueus amb l’Alcorà,
i gais presidint la blanca Casa.
Sé que anhelo l’infinit,
reobro esperances perennes,
ho magnifico tot plegat
És llavors que faig volar senyeres estelades
arreu, se’m mesclen les sensacions,
l’estel roig… les idees sanes.
L’esperança d’un hivern en primavera.
el retrat eminent de Lionel i Cabré
I l’ideari ben nostre,
titllat d’estels roigs allà on trepitgem!
I altre cop el pit de dona
amb mugró roginós esperant-me.
I tots units fem força,
la cultura és la mare de la complaença,
i la catalana llengua té el futur ben pròsper.

* Poema estrenat i recitat en el marc del festival Bouesia 2012, a Deltebre, al juny de 2012, acompanyat al violoncel del músic Ferran Miquel Benaiges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada