Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 7 de gener de 2013

Antoni Casals i Pascual







Bàlsam

Quan arriba aquest temps es fa evident l’absència
que s’escola pels límits del dia que envelleix
en nits de lluna nova, en cels buits, sense estels,
jardins ombrius i indignes oblits de la memòria.

Tot és incert i fràgil i les hores prolonguen
un contrallum agònic dibuixat als vells murs
on l’odi i la tendresa van sempre de la mà,
arrenglerant l’insomni de les hores perdudes.

Fa molts anys que el silenci va instal·lar-se a la casa
on vam créixer. Ens pensàvem que mai no marxaríem
dels llocs que ens estimàvem, dubtosament feliços.

Ara aquella tristesa la veig amb una plàcida
distància, com qui es troba que els anys són sempre un bàlsam
que fa més suportable el fred de l’enyorança.

Joguines

Al terra del jardí tremolen fulles
que es creien protegides pel vell arbre,
incoherents, com els records que esperen
no ser mai evocats per la tempesta.

Darrere els vidres, quiets, pensem l’abisme
on cau el pas del temps que, estrany, ens crema,
i anem abandonant a poc a poc
la vida com qui es deixa en el corrent.

La tarda es va morint enllà dels vidres,
i el cel roig i ferotge ens amenaça.
Resar no ens lliurarà mai més del càstig.

Immòbils i vençuts mirem les coses
amb un silenci greu i circumspecte.
Fa temps que vam morir entre les joguines.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada