Antoni Casals i Pascual

Bàlsam

Quan arriba aquest temps es fa evident l’absència

que s’escola pels límits del dia que envelleix

en nits de lluna nova, en cels buits, sense estels,

jardins ombrius i indignes oblits de la memòria.

Tot és incert i fràgil i les hores prolonguen

un contrallum agònic dibuixat als vells murs

on l’odi i la tendresa van sempre de la mà,

arrenglerant l’insomni de les hores perdudes.

Fa molts anys que el silenci va instal·lar-se a la casa

on vam créixer. Ens pensàvem que mai no marxaríem

dels llocs que ens estimàvem, dubtosament feliços.

Ara aquella tristesa la veig amb una plàcida

distància, com qui es troba que els anys són sempre un bàlsam

que fa més suportable el fred de l’enyorança.

Joguines

Al terra del jardí tremolen fulles

que es creien protegides pel vell arbre,

incoherents, com els records que esperen

no ser mai evocats per la tempesta.

Darrere els vidres, quiets, pensem l’abisme

on cau el pas del temps que, estrany, ens crema,

i anem abandonant a poc a poc

la vida com qui es deixa en el corrent.

La tarda es va morint enllà dels vidres,

i el cel roig i ferotge ens amenaça.

Resar no ens lliurarà mai més del càstig.

Immòbils i vençuts mirem les coses

amb un silenci greu i circumspecte.

Fa temps que vam morir entre les joguines.