Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 23 de febrer de 2014

Joan Guasch Torné




MANIFEST

I

Ves! Volen fer un poema de bocins de poemes,
enfilant aleatòriament mots com notes d’aire,
sense sentit, sense sentits, sense ànima,
amb formes destruïdes per l’oceà del caos.
Parlen els poetes sense memòria
aquells que amunteguen dunes daurades
en les planes recremades de la incertesa
i a l’empara d’una atmosfera de llum difusa
caminen per ciutats d’argila i carrers de fang
trepitjant lletres perdudes del ventre sangonós
del paorós desert de les paraules,
exhaust després de parir vísceres calentes
i poemes poc agosarats que no parlen de re!
Ajocats en el pànic a la llum dins d’erms calaixos
refusen l’aire blau, l’aire fresc, l’aire límpid
que dessua cada bocí de la pell de la vida.
Com ànimes sense ànima vaiveregen polsosos
pel fang ressec dels carrers deserts
fins que el temps es trenca i recomença
i davant del paorós silenci dels mots
les hores perdudes reviuen i respiren.
La por ha fugit. Torna el sentit als versos.



II

Del rellotge trencat se n’escapen les hores perdudes,
la incerta i delicada vida dels retalls i dels pedaços,
trossets de temps enastats en l’enfilada d’universos
que dibuixen els camins de la sang del que encara resta:
la nuesa de la carn indefensa d’ horitzons inabastables
que cinglen la raó dels passos extraviats en la desmesura,
en tots els moments amuntegats que esperen un destí,
un final, una memòria indeleble que els escrigui.
El rellotge trencat respira fondo car ha fet possible el somni
i ha tatuat tots els records en les parets de l’escenari.
Els actors només som un eco que ressona en el decorat
i el decorat inert es torna transparent enmig de l’arbrat.
La derrota és innegable, però la llum eixorda la foscor
i dibuixa camins possibles per la fullaraca dels minuts,
sense opció al caos, sense enyor d’allò que no va ser,
sense caure en el desig de rodolar exhausts i abandonar
l’ordre aconseguit al rebull desbocat dels déus irats i borratxos.
No s’ho mereixen! Terrenals com som, ens resistim,
existim perquè volem, perquè el nostre èter és etern
i no hi ha infern que ens atemori, car no hi ha infern,
només una idea incerta de la nostra pròpia por,
del pànic de ser, d’existir, de pensar, de somniar!
Del rellotge trencat se n’escapa el baf putrefacte del passat
que el vent de dalt s’encarrega de dissoldre en l’aire transparent
fins que el baf desapareix i el vent s’encalma i torna la pau,
la serenor cristal•lina del silenci de nacre estratosfèric.
El rellotge també es dissol i els àtoms esdevenen temps primordial,
el temps del silenci inicial, sense dimensions, sense matèria.
És així, doncs, que tornem a començar la dansa que giravolta
i sota la volta del cosmos que es constel•la d’universos incerts,
generem materials incandescents que fan del caos energia mental,
car tot és ment, pensament pur que batega com una víscera,
amb el ritme constant i etern del rellotge d’una vida per esgotar.
El rellotge refà la seva essència i permet una altra vegada l’existència.
Busca en la intersecció de les dimensions material nou per crear
i crea de nou camins nous, essències noves, misteris nous,
camins de vides noves, sense memòria, sense passat.
El temps es reordena i reescriu amb sang nova
la seva eterna obra.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada