Tomàs Camacho Molina

PONT DELS ESTRETETS

A Nuri Prades

El silenci ressona dins del silenci.

La nit va avançant,

cobreix d’argent viu

les pedres i les plantes abrusades

per l’inclement sol de l’estiu.

L’ull del pont, que ans acollia

un tendre brogit,

ara és ull d’agulla,

pas de silenci o de les sigiloses

petges dels animalons nocturns.

Si ans, la tarda era teixida

de sorolloses espases de cigales,

de brunzits de laborioses abelles

que cerquen el romer i el timonet;

ara, avançada la foscor,

el soroll és el silenci

i el silenci és el no res

que ens porta a la temor

de l’infinit o del no res.

Ara, davant del paisatge en calma,

cobert pel fi tel de la foscúria

ens obrim a tardanes reflexions.

Estem davant d’una obra

l’origen de la qual no hem conegut.

Ens sentim insignificants i part d’un tot.

L’home pot ser creador o recreador,

davant del llenç, infinites formes i colors

s’aposenten com palometes sobre

la flor sucosa i alimentícia

de les figues de pala.

En silenci, ens aboquem a allò que la vista

ens porta de perdurable.

En silenci, som intèrprets de la simfonia

muda que se’ns ofereix als ulls.

L’artista ha creat, nosaltres, espectadors,

en silenci, hem recreat.

El paisatge creixeria estèril

si algú no interpretés

els anys passats, l’aigua

que ha dixat de córrer,

les tardorals i primaverenques

avingudes d’un llit desacostumat

a la impetuosa aigua.

Una pintura romandria estèril

si uns ulls no li donessen,

des del silenci,

no li atorguessen

vida nova.

Tota paraula naix del silenci

i esdevé silenci quan tot acaba.