Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 23 de febrer de 2014

Tomàs Camacho Molina

PONT DELS ESTRETETS

A Nuri Prades


El silenci ressona dins del silenci.
La nit va avançant,
cobreix d’argent viu
les pedres i les plantes abrusades
per l’inclement sol de l’estiu.


L’ull del pont, que ans acollia
un tendre brogit,
ara és ull d’agulla,
pas de silenci o de les sigiloses
petges dels animalons nocturns.
Si ans, la tarda era teixida
de sorolloses espases de cigales,
de brunzits de laborioses abelles
que cerquen el romer i el timonet;
ara, avançada la foscor,
el soroll és el silenci
i el silenci és el no res
que ens porta a la temor
de l’infinit o del no res.
Ara, davant del paisatge en calma,
cobert pel fi tel de la foscúria
ens obrim a tardanes reflexions.
Estem davant d’una obra
l’origen de la qual no hem conegut.
Ens sentim insignificants i part d’un tot.


L’home pot ser creador o recreador,
davant del llenç, infinites formes i colors
s’aposenten com palometes sobre
la flor sucosa i alimentícia
de les figues de pala.
En silenci, ens aboquem a allò que la vista
ens porta de perdurable.
En silenci, som intèrprets de la simfonia
muda que se’ns ofereix als ulls.
L’artista ha creat, nosaltres, espectadors,
en silenci, hem recreat.
El paisatge creixeria estèril
si algú no interpretés
els anys passats, l’aigua
que ha dixat de córrer,
les tardorals i primaverenques
avingudes d’un llit desacostumat
a la impetuosa aigua.
Una pintura romandria estèril
si uns ulls no li donessen,
des del silenci,
no li atorguessen
vida nova.
Tota paraula naix del silenci
i esdevé silenci quan tot acaba.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada