Agustí Masip

I

Camino per la tarda

amb les crosses pesades entre les mans.

Silenciosament i amb el vent entre els dits,

invento noms i dates...

                                           per no sentir marcir aquesta tarda.

II

Arraulit sota l’ombra ufanosa de l’om

cloc els ulls per tenir-te a prop,

per sentir-me que sense tu, jo valc poc;

endreço els meus records, que només són teus,

per rememorar altre cop els moments feliços

que he passat al teu costat.

III

Tenim encara la vida al davant

per lluitar-hi i vèncer-la,

la sort només és el resultat

de tants dies treballats.

IV

Subjugo el pensament als sentiments,

apedaço els records amb cinta aïllant,

endreço, delerós, els somnis tinguts

per saber-ne l’abast real,

callo els mots que et diria per no malmetre

l’instant que et tinc al costat.

Si et digués que sóc un altre

només faria que empitjorar les coses,

perquè et vas enamorar de mi

tal i com era aleshores.

V

No t’ho sabria dir.

                             No et sabré dir

que els mots se m’esmicolen entre els dits de pols,

però deu ser gran, immensament gran,

poder inventar un mot en un paper en blanc.

O tal vegada ja no hi ha mots per inventar

i nosaltres només estem condemnats a buscar?

No et sabria escriure.

                                   No et sabré escriure

amb tinta del meu cor, ni fràgils paraules d’enyor

ni aquest mot que ara guardo per a mi;

perquè és secret l’amor,

molt secret aquest petit invent el cor.

O tal vegada te’l dic i compartim amigablement

aquest mot que ara et dic sense anomenar-lo.