Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 17 de gener de 2016

Joan Guasch Torné



PARAULES EN LA NIT

  1. MANS DE POETES
La deformació de les mans és l’esperada, als poetes atemporals ja els passa que de tant navegar entre somnis la carn se’ls transforma en fang i flueixen a través dels temps com cignes tancats en gàbies rovellades, aïllades per un vel de veus espectrals enllà de la llum. L’inesperat és el so del violoncel dins la fosca absurda de la profunda avantsala que sustenta el món: un bosc de columnes  ígnies, les arrels dels arbres vells que canten amb veu dolça cada vespre, mentre el sol marxa i la lluna encara no arriba. Per això, de les mans deformades dels poetes atemporals és normal veure’n sorgir versos aleatoris, cançons fosques per foragitar la por d’existir, la por de néixer dins del doll de la llum de l’alba. No fos cas que als nounats se’ls acudís de pensar! Per això els poetes deformen el temps i ens enganyen amb figures d’esvelts cignes ingràvids que travessen un rerefons fals d’estels juganers, però fugaços.

  1. ENS ESCOLTAREM?

Potser hi haurà una nit  que ens escoltarem en el recer de la llum nocturna d'una lluna sagnant, darrere del vel de la boira. Serà una nit única dins la qual  segurament plorarem de plaer i els llavis de vi i sucre a penes es mouran per lloar l'amor etern que els poetes canten en el seu desesper.
Hi haurà una nit  que ens escoltarem, potser, sota la pomera de fruit prohibit mentre la lluna altre cop ens enlluernarà i enlluernarà les granotes i els gripaus dels bassals i els grills aturaran llurs cants i només el nostre panteix eixordarà el vellut de la foscor.
Hi haurà una nit en la qual tu i jo riurem en un racó ignot del món, enfollits per un amor que potser existirà.
Mentrestant, però, tu encara rius dins  l'esfera perfecta del meu somni i jo desperto glaçat. M'aixeco apesarat i miro des de la finestra el carrer que encara és fosc i mal il·luminat per quatre fanals escadussers de llum cansada. L'hivern amuntega les cases a les cantonades i plou ploramiques sobre el mar de llambordes grises que polsa com una víscera. Veig els bassals: són bruts, sense granotes ni gripaus perquè la pluja de la ciutat és trista i metàl•lica. Tot és un gran teatre. Em frego els ulls i me’ls premo tan fort que veig tot un univers de galàxies de colors. És divertit però poc durador. El carrer continua fosc i silenciós. Me’n torno al llit pensant que, malgrat tot, potser arribarà la nit  que ens escoltarem.

  1. LA NIT TORNARÀ

La nit dels somriures s’allunya entre el vapor de la somnolència i el desig de la dissipació entre les cortines de la fosca. Pel terra de gots buits i llençols rebregats hi rodolen serpentines tacades de desitjos mig acomplerts. La nit dels somriures s’ha tornat la nit dels silencis, la nit de la por a les paraules que l’alcohol embarbussa i desestructura a la gola. La nit dels somriures era, en realitat, una avantsala per als desitjos, només un espai per a la carn assedegada de trobar-se en qualsevol racó de qualsevol manera, sense límit, sense treva, sense raonament, només amb ànsia, només mons infinits xocant amb les mans salvatges, els llavis salvatges, la saliva desbocada regant les pells àrides, àvides com si res no hagués de cessar mai més. Però tot cansa perquè tot té el passat escrit i acaba esdevenint passat. I, doncs, quan el passat engoleix la carn, l’alè, l’ànsia i torna una altra nit, i una altra, enastades per l`absència absoluta, és llavors que el mirall es trenca i apareixes tu sol, amb tota la força de la decadència, xop de temps degotat. I tornes a somriure perquè saps que demà, o potser passat demà, tornarà a ser de nit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada