Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 12 de gener de 2016

Rafael Haro Sancho

Rafael Haro Sancho

LA DANSA DE LES MUSES

Se’m cansen les paraules,
se m’esgoten els sons
en guturalitats abruptes,
en despitats cops de llengua
esbrinant el nombre de queixals
que m’habiten encara la part baixa
de l’estoig de ressonància.
La part alta despullant-se de cabells
com l’escatar-se d’un peix
amb el sol tacte de l’aigua.
M’alço del balancí i Calíope em mira.
Èrato toca la lira vibrant jo amb ella
com un delicat senill
gronxat pel vent entre l’escassa terra,
la mar dolça de la llacuna
i el cel pintat amb el pinzell serè
que grata la nit esquerdant els colors
d’aquell foc antic que crema
més enllà de les estrelles.
Ha estat però Talia, astuta com el llamp,
m’ha donat un paper en blanc
en l’escena on apareixo.


I me n’adono que tot i la fatiga
voldria reprendre el vol
i que a l’entreacte s’aixequés la faldilla
abans Melpòmene no faci caure el teló
apagant les llums del teatre

i deixant-me mort al prosceni.

1 comentari:

  1. Desitjo que les muses et dansin per molts anys! M'ha agradat el poema. Salutacions :) Montse Boldú

    ResponElimina