Rafael Haro Sancho

Rafael Haro Sancho

LA DANSA DE LES MUSES

Se’m cansen les paraules,

se m’esgoten els sons

en guturalitats abruptes,

en despitats cops de llengua

esbrinant el nombre de queixals

que m’habiten encara la part baixa

de l’estoig de ressonància.

La part alta despullant-se de cabells

com l’escatar-se d’un peix

amb el sol tacte de l’aigua.

M’alço del balancí i Calíope em mira.

Èrato toca la lira vibrant jo amb ella

com un delicat senill

gronxat pel vent entre l’escassa terra,

la mar dolça de la llacuna

i el cel pintat amb el pinzell serè

que grata la nit esquerdant els colors

d’aquell foc antic que crema

més enllà de les estrelles.

Ha estat però Talia, astuta com el llamp,

m’ha donat un paper en blanc

en l’escena on apareixo.

I me n’adono que tot i la fatiga

voldria reprendre el vol

i que a l’entreacte s’aixequés la faldilla

abans Melpòmene no faci caure el teló

apagant les llums del teatre

i deixant-me mort al prosceni.