Emigdi Subirats Sebastià

EL FORRELLAT DE PLATA

Hi ha un esguard obert
envers el vol blanc de lliures aus,
en eixe fugitiu moviment
de  les clarors matinals.
A l’alba, el cel s’enriqueix
amb aqueix cant del moixonet.

No trobo les paraules
per parlar de nosaltres.
El silenci és fort,
les hores passen.
Estem perdent el temps.
Les estones són llargues,
en els nostres rellotges.

Uns desigs per una noia
que travessen les fronteres
dels universos llunyans.

Sento paraules,
sons de campanes,
expressions serenes,
silencis inexistents.
Sé tocar el temps.
Sé on cercar les ànimes
que saben recollir amor
i escoltar nostàlgies.

Perdut en un bosc de frondosos
arbres, suburbis de ciutats
amargues, que criden solucions
amb veus molt altes.
Són els destins d’una terra aspra
que accepta els mals
i no protesta.

Hi ha persones que provoquen
massa fum, en uns carrers
de sorolls de cotxes
que vénen i s’aturen,
alteren el ritme
d’altres temps sense vehicles.

Aquest és el meu carrer
on conec tota la gent,
la saludo i enraono mentre
la vida s’humanitza
veritablement,
en les tardes xafogoses d’estiu
i en el fred dels hiverns blancs.
Els vents ens porten esperances
a les cases tranquil·les
del meu carrer.

Ideo un poema
amb música austera,
com la meua terra
trista i seca,
de vegades.

La mar ens guia per camins
d’immensos horitzons
cap a destins impensables.
La mar, la mar, la mar és activa,
mai no s’acaba l’aigua
salada, que captiva el cor
de valents navegants
que volen conquerir l’univers.

No diré res més.
Guardaré el silenci
en una caixa fort
amb clau tancada
i un forrellat de plata.