Manel Ollé Albiol

Un mural, i al fons, la mar

1)

Albiro,
presoner,
i per tota miranda
només uns murs
de formigó, gèlids.

Ben cert, que al capdamunt
hi ha minúscules lluernes,
que filtren una llum escassa
per on s'hi escola la fredor
d'unes muntanyes llunyanes.

Per les contalles dels interns
arribo a imaginar-me l'exterior:
tot un seguit de camps desarbrats,
ara, a l'hivern,
gebrats de rosada,
almenys, fins a migdia.

Guarets i rostolls arreu.
Arestes a l'estiu,
verdor de primavera.
Diuen, que aquests llauradissos
s'escampen, fins a perdre's de vista,
en totes direccions,
fins uns turons llunyans,
on la neu, de vegades,
s'hi estatja i sesteja llargament.

2)

Embolcallat  de fred i solitud,
ostatge i presoner.
El meu naufragi, lluny de la mar,
s'empara en el caliu,
en el record, de la terra
d'on provinc.

I vull fer-ne un mural,
amb un cartró
i només tres colors,
el groc, el roig i el blau.

Un mural acolorit,
tot d'oliveres platejades
i tarongers florits
i més enllà la mar
(la mar, la mar)
i les cases del sorral.
I això em dóna un consol,
que s'esdevé l'alè, del meu país,
avui llunyà i tan clar.