XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

divendres, 21 de desembre de 2018

Manel Ollé Albiol


Els presents de l'Extremal

(a la memòria dels arrabassadors primers)

Als vells de casa els agrada, tot sovint, parlar de l'Extremal.
Tres bancals complits.Curulls d'una terra granada i amorosa.
Esglaonats, ocupen la discreta obaga d'un caient suau.
Envoltats de garrotxes, bardisses i aspres clapissars.
Els veïns de la contrada, en esmentar-los, s'hi refereixen com "el rovell de l'ou"./
En son principi foren un clos oliverar amb clarianes i marjades salpebrades
dels més variats fruiters, per a consum i gaudi de tots els conradors.
Just al mig d'aquell espai, hi bastiren un maset;
amb molta traça, però senzill en tot.
De sojorn obligat al temps de les collites.
–Per a una breu estada, hi fa de bon estar.
Quan es va jubilar el pare, es va arrendar la finca
a una família provinent d'un caseriu del Benifassà més alt.
Tenien un oncle, ens digueren, que dins la vila
es queixava tothora, entristit pel gran enyor de la vida al defora,
el marcia i corsecava un gran avorriment.
I aquell home cercava un eixaure, un esgambi.
Un bocinet de terra, on poder feinejar;
que li servís d'esbarjo, empara i medicina:
On tenir cura dels arbres i poder criar bestiar.
Els llogaters ens donen presents en espècie, dos o tres cops l'any.
No sabria dir-vos si ho fan moguts pels usatges ancestrals de la seua terra nadiua,/
o perquè els naix  espontani, de pròpia voluntat.
Ens els duen a casa, a boqueta nit, sovint en divendres, que a la vila és el dia de mercat,/
Cada cosa al seu temps; una mostra complida de tot el que s'hi cull:
Figues, olives mortes, nespres, serves i les peres sarmenyes; xicotiues com aglans,/
Quan les veu, el padrí ens ho recorda:
Empeltaren les pereres ja fa dues centúries, i prengueren al damunt dels espinals./
I encara, altra fruita que ve de l'antigor; que per tot escasseja i cau en gran oblit./
No hi manquen mai l'orenga, ni els pomets d'espígol, ni els brins de safrà.
Escalunyes, borraines, fuell i saborija, branquetes de timó.
Raïms, d'una dolcesa extrema, un pèl exagerada.
I, la fi de l'hivern, el marquen els poms de violetes,
De vegades, hi ajunten un costeret de bresca... potser de socarrell.
I encara hi afigen, molt de tard en tard, un formatge xicotet o una dotzena d'ous./
Tota aquesta cerimonial ofrena fa retornar els de casa al temps de l'antigor.
Em complau aquesta història. El masover ha trobat el que cercava a l'Extremal./
Que la finca es conree, als de casa, els satisfà. Els porta la memòria dels temps fundacionals,/
els gegantins esforços dels arrabassadors primers,
Tothom hi rep un guany. Si voleu, tan efímer i senzill com les violetes,
però mengívol i agradós com els fruits del sarmenyer.

0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici