XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dimecres, 15 de gener de 2020

Raimond Aguiló Bartolomé

El pare era paleta




Mai no t'anomenava, com si fos vergonyós.
Pep Rosanes-Creus,  “Voltor”


Ja fa anys que ho intento -escriure't- i no me'n surto.
Quantes vegades vaig intentar dir-te t'estimo,
i m'ho callava, perquè potser -dir-ho- no feia d'home
(els homes en aquells anys no es feien petons)
i quan jo era petit tu tampoc parlaves massa,
ben mirat, no ho feies gens; però els teus ulls ho deien tot.
Sempre teníem un mos a taula, i en l'obscuritat, al teu retorn
cansat de tantes hores engrunades de treball mal pagat,
penjat en una bastida o enfonsat deu metres dins un pou,
me n'anava a dormir tranquil, perquè el pare ja era a casa.

                                      * * *

Setembre de 1999, la verema és a punt i el cup, llest.
Anàvem junts i sols carrer amunt a Corbera d'Ebre.
Poble vell, poble estavellat, poble malmès, plors amagats,
enciser a pesar dels anys i tantes pluges el temps desafiant.
Cases sense sostre que encara aguanten la calç revolta
de les façanes, trespols caiguts, envans de tornassol tirats,
cairats damunt de carrers de pedra on creix l'esbarzer 
dins la cintra del migdia on noto encara ara com campa 
sola la mala llet i no se senten les xitxarres quan la calma 
ens retorna el brogit de les sirenes, l'aviació Còndor, 
abocats de nou a la massacre. Vaig veure com et saltaven 
les llàgrimes, a tu, l'home fort que no havia plorat mai.

                                  * * *

Seguíem caminant pel poble amb molt de compte
però callats tots dos, no volia destorbar el teu bleix
del record mentre destil·laves amb la mirada pedaços
d'un horitzó ple d'aspres memòries, ara esbocinades.
Vas voler seure, tot just darrere l'afusellada església, 
-temies no esquinçar-te- de cara al camí de Camposines
que ve de Móra, i amb el puny enlaire maleïes el dictador.
Allí asseguts amb una calor de final d'estiu, per primer cop, 
vas parlar-me de la guerra i dels noms i cognoms dels veïns  
del poble que t'havien delatat. El temps obscur no s'esborra.
Davant nostre la fatuïtat d'una casa al descobert: mitja volta 
d'escala catalana havia quedat intacta, grapada a mitges
en el seu perfil de dies llargs. Sempre ho recordo,
no ho oblido. 





Premi de Poesia «Lletres al vent» Gandesa - 2019

0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici