Emigdi Subirats Sebastià

Poema “D’eixa bella dolçor del llenguatge”

I

Quan l’astre surt amb timidesa a l’alba,
son escalf no l’acull tothom com cal,
ni fa la passa que de pressa agafa,
el xic de triomf que fretura un jo,
que prou vegades el seu lloc no troba.
Ens resta sovint un latent silenci,
eixa paraula muda que retrata
l’ànim apagat o l’estrella fosca.
El núvol grisós que marca frontera,
escampa una tristesa que s’impregna.

II

Escampa una tristesa que s’impregna,
els oblits alteren el nostre ritme,
i alguns nous versos prenen el seu lloc.
Un poema líric ens alliçona:
remembrança eterna de la noiesa,
els jocs d’infant que tant ens feien riure,
la mare estimada que ens bressolava.
i aquell dolç palpitar de ser jove.
La memòria ens porta a aquell temps,
d’eixa bella dolçor del llenguatge.

III

La memòria ens porta a aquell temps,
quan recitàvem versos dolçament,
Rilke esdevenia rei de poesia,
i Espriu ens ensenyava com es versava,
tostemps en ment nostre Gerard Vergés.
Tot un goig de paraula i de bon vers,
tothom espera que la parla exalti
l’esperit amb la veu més tremolosa.
Llavors ressonen lloances arreu
mentre l’astre brilla tot resplendent.

IV

L’esperit amb la veu més tremolosa,
pensa en versos punyents de Marcial,
aquell romà de llengua enverinada,
que composava lírica sexual
aliè a tota fe tan represora.
La vida és poc més que aquell epigrama,
que parla de sexe anal i orgasme,
en segles de disbauxa col·lectiva.
L’esborja era el pa de cada dia,
Satanàs prenia el lloc lliurement.

V

La vida és poc més que aquell epigrama,
i la ginesta brota en primavera
com cantà aquell poeta dels més grans,
que amb el vers fou el símbol nacional.
L’altre cantor pujava el Canigó
mentre la parla anava fent son cim.
La tristor es recrea en altres penes,
el poema veu la llum amb resplendor.
L’ànima s’exalta amb uns nous versos,
el llenguatge és ideal per a l’amor.

VI

I la ginesta brota en primavera,
i tot el camp agafa un bon color.
El blau i el roig retraten la bellesa
els George Floyd no caben en nostre món.
El passat ens remembra fets indignes,
l’ésser humà no sap ben bé on va.
Si la parla es desfà de mots gens nobles,
la Rosa Parks seria un bell emblema,
i l’exemple d’un món humanitzat.
Dolça estima que la parla ens enfila!