Montse Pallarés

UN CANT A L’ESPERANÇA

Avui, ara, en aquest moment,

el meu cor em demana escriure un poema,

ho necessito fer; jo, des de la distància, et parlaré;

i tu somriuràs sense saber per què.

Ho sé quan ets lluny i calles,

llavors, em dius encara més,

ho sé quan ja no em queda més plor

i dibuixo una llàgrima silent.

Començo un nou camí

on s’hi troba aquell punt tan bell,

que arriba més enllà de les fronteres,

sota una lluna d'argent.

Construeixo un mar blau sense taques,

un camí sense fronteres

on no existeixen les tanques

i que, al final d'aquest camí, tu m'esperes.

Estic a l'andana d'una nova estació

on un tren especial m'espera,

aniré il·lusionada per fer aquest viatge,

poder fer un viatge més llarg que els altres.

Tot serà verd com el color de l'oliva,

com el color del temps, que li queda poc per madurar,

com els camps, que m'agrada veure al capvespre,

i com el color de l'esperança, també.

Vull que parlen les paraules, de bat a bat obro el cor

perquè s'hi posen dintre els versos que penso.