Llorens Marín Rosales

Foto: Llorens Marín Rosales

PER ELLES DOS

Amor dins meu, batecs

que porten massa pressa, sentirs

Dolor, amargura, sofriments, plors,

paraules, fàcils de dir,

curtes d’escriure, duríssimes de passar,

que hem superat conjuntament.

M’assento nostàlgic a l’arena, evoco

vora la mar, somiant amb un món

diferent, al seu costat, estimant-les.

Respirant el seu aire, 

em dona igual com, però ho vull.

Petjades ja viscudes, alegries, moments

que ja mai ometrem, hem salvat

cantelludes tempestes, els tres.

Em fa mal el cor, la mort em busca

tot i així, no em vol, ni elles li permetran.

Per què visc? Per elles desperto,

per elles lluitaré, ho faig perquè són el meu viure.

Reflexió, calma, sacrifici, honestedat, amor

això m’ho dona la meva muller.

Tendresa, estimació, empatia, admiració, força

són el regal que m’atorga ma filla.

Diuen que recordar és tornar a estimar. 

Mai podré ja desmemoriar-me d’elles dos.

LA MANÇANA 

 

Tant llunyanament a prop 

queden aquells temps d’innocència 

d’aquells carrers, veïns, nits d’estiu, 

de la nostàlgia d’una vida. 

Una barriada d’on he sortit 

però mai he marxat. 

Allí vaig nàixer, allí vaig 

fer gran la meua infantesa. 

Instants memoriats dins del meu cada dia. 

Alamedes, banquets de fusta, 

arbres florits per tota l’entrada, 

col·legi de religió, botigues, panaderies, 

tabernes, venedors de llet, molins d’oli... 

Tot un flaire de el d’abans. 

Amics per a sempre, amigues en monyitos i sense, 

olors enyorades de pa amb vi o mantega i sucre,  

pa torrat, de cases pintades en calç, 

carreteres nues de trànsit, portes obertes, cortines de fil. 

Sempre que puc, torno allí. 

Recordo als iaios, als pares, 

aquelles nits on tots érem un. 

Allí em recordo, i, hi visc. 

Foto: Llorens Marín Rosales