Ramon Obiol Reverte

ODISSEA AFRICANA

Malvivint en el desfici dels dies eterns

em pregunto per la raó de la meva existència.

M’ofego en les llargues nits d’hivern de Nador

d’on solament els somnis difuminats

m’allunyen per unes hores de la crua realitat.

I és aleshores, quan s’ensorra el castell de naips

que sosté els pilars de la meva vida,

i aprenc, amb el pas inexorable del temps,

a lluitar amb fermesa per sobreviure.

I així, immers en les tenebres més punyents

i traient forces de les entranyes

li planto cara al destí que estava escrit

i m’entrego sense condicions al mar brau

en busca de les il·lusions i les esperances robades. 

Aleshores, embolcallat per la immensitat del mar

em perdo enmig la foscor de les onades

acompanyat per la por i la desesperació

que sigil·losament es van apoderant de mi.

No obstant, tot i veure la mort tan prop meu

em sento viu sota el llindar d’aquest dolor

que m’oprimeix l’ànima i m’estreny la respiració.

Lluito aferrissadament contra les adversitats

mentre anhelo que acabi per sempre aquest malson.

Finalment, despunta l’alba a l’horitzó i,

solcant les onades de la vida

abraço la immensitat d’aquesta efímera existència

mentre albiro la terra ferma del vell continent

i els somnis d’un futur més pròsper.

Foto: Llorens Marín Rosales