Vicent Pallarés Pascual

Peregrinatge

La distància 

importa ben poc

quan no se sap ben bé 

el sentit.

Trajecte sense marcar, 

sense balisa, 

ni ruta.

Company de viatge 

invisible.

amb qui no hi existeix la paraula.

Caminar és l’únic, 

mentre el camí no existeix.

Al fons, un punt de partida

amb un final pendent.

Pot haver la necessitat que ho impulse

o la falta de racionalitat.

Els perquès 

neixen amb els passos.

Els jorns passen

inexorables sense poder-los atrapar.

Al final, 

una arribada, o una derrota.

Mentre, 

el cansament, 

el dubte, 

la pedra i l’arbre.

Rastell

Camino sobre el rastell,

part de la vorera,

que em marca

un abisme imaginari.

Asfalt i pedra,

junts.

Mantinc l’equilibri,

i m’és difícil fer-ho. 

Miro l'existència:

col·lecció permanent.

amb canvis. 

Alteració en la pintura dels moments.

A cada pas, recupero peces

que, de vegades, 

queden inservibles.

Llindar

Arribo a un llindar
que no separa,
només insinua.

No hi ha portes,
només l’aire
canviant de densitat.

El pas ja no pregunta,
accepta.
El cos, ara, recorda
abans que el pensament.

Tot el que he sigut
camina darrere meu,
sense fer soroll.
Tot el que seré
s’avança,
com una ombra impacient.

El temps aquí
no corre:
respira sense aire.

I entenc,
sense dir-ho,
que el viatge
no era avançar,
sinó sostenir
aquest instant fràgil
on el camí,
finalment,
em reconeix.