XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

divendres, 21 de desembre de 2018

Glòria Fandos Gràcia


NO TINC POBLE

Camino esmaperduda per carrers estranys,
per places buides,  quietes, sense vent,
botigues noves, renovades, que no conec.
Rostres que saluden amb somriures llunyans.

No tinc poble, no sé quina és la meua parla,
ni perquè he lluitat ni he suat gotims de sang,
he passat estius tòrrids i tardors sense calma,
hiverns sense abric, les mans gelades i el cor glaçat.

No tinc poble, on les ànsies de mare fan aixopluc.
Les arrels noves s’assequen i no arriben a ser planta,
no respiren ni creixen ni ofeguen aquesta solitud,
no tinc ombra ni em sento arraulida com a casa.

Eixamplo l’ànima i respiro alenades sense por,
sentiment que em pot privar de lucidesa,
i no aspirar el perfum de les acolorides flors
i tot sigui ombrívol i sense primavera...

No tinc poble, tots els pobles són meus.
Jo sóc de tots els pobles. El meu cor esmicolat,
i amb tota l’essència dels versos concentrat.


COMIAT A PÉREZ BONFILL
En memòria de Manel Pérez Bonfill

T’has acomiadat en silenci...
Sempre tindré present el teu somriure
i la teva mirada intel·ligent.
Els teus somnis també eren els meus,
quasi has vist, a aquesta terra, els somnis complits.
Els somnis continuaran vaporosos, creixent.
El mestre i poeta Pérez Bonfill des d’allà
on les hores no són mortes, només adormides,
seguirà lluitant pels somnis de justícia i de pau,
que són els somnis de totes i de tots...
Dels que hi posem el cor com a escut,
amb el perill que ens el trenquin.
No fa molts anys, i només l’he conegut de lluny,
no sóc d’aquesta ciutat tortosina, ni de les Terres de l’Ebre,
però hi he viscut des dels meus dies pàrvuls,
són els meus paisatges estimats endinsats al cor,
i no em sento estranya ni forastera.
Les idees i els pensaments traspassen les distàncies del temps,
s’uneixen per a posar llum a les nebuloses i esborrar les fronteres,
les barreres, humanes, intel·lectuals, socials i geogràfiques.
Respectat i admirat mestre, poeta, intel·lectual.
Pérez Bonfill ja tens la teua llibertat
i com li vaig dir al comiat del poeta Martí i Pol:
Els àngels et rebran amb un pom de roses i de clavells...
i jo et dic: la senyera catalana serà el teu vestit
i amb les roses de Sant Jordi et sentiràs abrigat.

Tortosa, 20 de juny de 2018

PORQUE LLORAR...
Porque llorar otra vez
bajo la mirada de tus ojos,
mirada inmensa
como el horizonte,
llena de estrellas,
y universos...

Reflejo engañoso
que resbala y se va,
y el corazón se queda solo.
Retomar aliento, respirar
y seguir, no me mires
solo así...
Mírame con todo
lo que hay en mí.
Hay mucho todavía
que no has podido ver.
Toda la sensibilidad
del sentir de un corazón
de mujer...
...que no se puede percibir.
Por entre mis nubes y mi cielo,
el sol asoma, para mí, hoy,
desprende todo su aroma,
con su luz apacible y serena
que a mi alma llega...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici