Montse Pallarés
Triaré el Camí de l'Albada
Quan és faci fosc i no hi vegi
triaré el camí que em marqui l'albada,
buscaré la primavera perduda
i em vestiré de lluna blanca.
Aquesta nit han plogut somnis
quan la ciutat dormia,
el cel començava a espurnejar
i la lluna ja es fonia.
Fràgil de son
feia un cabdell amb pensaments,
tots els col·locava on tocava
i sonaven com una verdadera armonia.
Que bonic és ordenar-te la vida
tot col·locat al lloc on soni bé,
tot al lloc on toca, però solament és un dibuix
que la pluja pot esborrar si li fa falta.
Amb una pluja de roses blanques somiava
i amb dits fràgils les acaronava,
tenia por de desfullar-les
i que mai més pogués tocar-les.
Carícies amagades sota els llençols blancs,
silencis compartits amb l'albada,
mirada que atura el temps,
desitjos i llàgrimes que ningú vindrà a aturar-les.
enviat per Tomàs Camacho @ 0:54
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici