XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dilluns, 8 de febrer de 2021

Maria Josepa Ribera Vallès


dona/pregunta


El meu sexe ha sobreviscut després de l’orgasme

-dels d’abans- que no son pas… com els d’ara.


Mare, filla, àvia. Ens vam deixar manipular. Per amor?

Per amor, hem deixat que una altra vida

regués el seu curs. Entre paraules de resistència,

de plaers –a vegades fingits– i de conformitat,

a un sistema patriarcal, –que ara, sabem que ho és.


Quan fèiem de “floreros” a la vida, fent de dones “útils”

amb els papers marcats.

Les models, en què ens emmirallàvem, resplendents,

els seus cossos femenins. Mirats de reüll per homes,

desitjats en les guspires dels ulls, pels llops.

Sacsejaven els malucs, elles. I nosaltres, imitant-les...

Sense preguntes i, segurament, perquè tampoc

hi veiem contradiccions en l’admiració de l'altre sexe.

O de la gent més gran, o dels propis pares i mares.

Els meus, els teus, i els de les altres amigues.


Físicament, horrible, em recordo jo.

I al mateix em van dir els adolescents,

en sortir de la cabina telefònica...

“fea”!! Ho recordo perfectament!

I “gamba”!! ens deia aquell paleta, des de l’andami.

Quan semblava que “piropejava” el desig,

I jo no vaig pensar mai que ofenia.


I jo em sentia empresonada,

Dins d’un cos amagat per l’uniforme escolar

de quadres escocesos i mitjons curts.

I com es veien en ple hivern les cames blanques i seques.

Sabates planes, cabells rinxolats i una diadema rosa

que subjectava i estrenyia si rebels queien sobre la cara.

Diferent de les altres –vaig ser, i m’hi sentia.

La que presumia, a la que li compraven tots els capricis.

La que amb caràcter i disgust, anava remugant sempre.


Els anys que han passat, a poc a poc,

han fet coixí en el meu cos i han absorbit

aprenentatges i disgustos. Desitjos i perquès

en el paquet de les experiències.


I totes aquelles i aquestes respostes

que ningú es va qüestionar mai,

I mai vam saber que existien, i es podien canviar.




D’un pas insegur i lleuger...

hem passat al pas altiu i femení, dur, a vegades,

–així els hi sona– als que tampoc

van veure la submissió de llavors.

Fort i segur, intransigent –potser també–,

i ferm, ja per sempre.


Com ha de ser, amb respecte per tot el que es mou,

i més enllà, amb inquietuds pel demà,

amb preguntes fonamentals, amb exigències i drets

que sempre han sigut nostres, com a persones vives.

Amb respecte per la veritat i per tothom,

i amb estima per nosaltres mateixes.


Pintant amb la paleta de colors,

un color perfecte al nostre cos imperfecte.


Les dents blanques, la miopia curable.

Ulls i pensament de vida,

que hem de tenir clar que és i serà sempre nostra.

I hem de defensar-ho i gestionar-ho

amb l’enginy intel·ligent que se’ns suposa

buscant el perquè de cada cosa

i la complexitat dels cossos.


Els perquès de la persona

i la compatibilitat dels sexes,

cadascun en si, cadascun complementant-se.



Patriarcat


Quan no tenia importància… no teníem

ni la paraula. Anys d’aïllament femení,

i de segundones, en el pla social i en tots.


Teníem un pare i una mare. I quan es deia homes,

–es creia– no discriminar ningú, i totes i tots

ens sentíem englobats.


Certament, no era correcte… No sé perquè

vam començar així, a través de la Història.

O si això fou l’arrel primitiva d’algun problema

més gran, amb segones intencions, i ja pels segles.


Va arribar l’hora en què les dones ens vam haver

de donar compte de com quedàvem d’atrapades,

amb aquest comportament, i en tots els àmbits,

i per solventar temes i dilemes, que només ens

pertocaven i preocupaven a nosaltres,

per ésser-nos majorment propis. I generalitzant...

d'ús comú per tothom. I eren els homes...

els qui es creien en possessió de l’univers sencer,

de les nostres vides, i de totes les circumstàncies.


Ni tan sols teníem dret al cos, al sexe actiu,

a ésser proactives i a dir quin pensament ens

animava a la vida.


Dones!! fou durant segles un qualificatiu despectiu,

a moltes, que es van atrevir a ser valentes,

opinar i qüestionar la societat on vivim, i anar davant

de les exigències que necessitem

per ésser 1ª línia de persones. Totes i tots.


No hem vingut a fer cap guerra… Les guerres

no ens agraden. Creiem en els espais comuns

de lluites, llibertat i lliures. Creiem que el nostre cos

no és moneda de canvi, ni botí de guerra.

Ni per ésser com és, vulnerable, i procliu

a rebre violència. Creiem en el carinyo i l’afecte

com a humanes. Donar i rebre quan sí sigui sí.


I seguir endavant enarborant una bandera alta.

La de persona femenina. Que és la que tenim

al cos i indiscutiblement d’imatge.



Sensacions


Els porus de la pell-cos

exhalen sensualitats adormides.


Es desperten visualment corpreses,

per sentits que es desboquen.


Saltirons del baix ventre.


Perfums, flaires,

desitjos i pensaments.


Ficcions i retrats que no cessen

en notar l’impuls i la urgència del desig.


Presència i pell.

I es fa tangible,

la necessitat del cos a cos.


Instints carnals que ens demanen

plaer humà, de força animal,

per definir un pensament racional

de l’amor físic.


En nosaltres, persones.


El somni ens ha portat aquí.

El plaer ens demana friçances.


Ser humans i feliços,

ens permet creure i buscar

necessitats absolutes,

que ens portin a l’abraçada,

i al conjur etern i físic, de l’amor.


0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici