Marta Sans Valls

El túnel

Hi ha una quietud salvatge,

d’una bellesa absurda,

en tot allò que ens vam donar.

Pinto les paraules,

que em surten invisibles,

com el desassossec,

i a cada exhalació me’n recordo de tu,

les formes inquietants del teu fum,

mentre sortien de la teva boca,

dibuixant formes estranyes.

El meu mirall no em reconeix,

no reconeix el foc,

les mans,

la pell,

aquella provisionalitat etèrea,

de quan els carrers estaven prohibits.

I observo el dolor, 

que s’impregna al mirall,

l’observo des de fora,

des d’aquest cercle infinit, 

I me n’adono que m’he partit per la meitat,

i aquest dolor ja no em pertany.

Pertany a l’altra,

que em mira desafiant.

I així, ens seguim mirant,

perpetuant-nos en el temps,

amb una fascinació mútua.

Eufòriques i abatudes,

tristes i radiants,

calmades i ferotges.

Oblidem els nostres cossos,

la percepció de la tendresa,

entre les ombres d’aquest túnel,

del que ja no podem sortir.