María José Franquet Álvarez

Pantum

A les cadires blaves

hi seu un mar cansat,

hi era abans del temps,

hi serà després.

Hi seu un mar cansat,

regalima memòria,

hi serà després,

l'assecarà l'oblit?

Regalima memòria,

recorda la fam de tants peixos,

l'assecarà l'oblit?

Alè que el vent s'endú.

Recorda la fam de tants peixos,

boques obertes al desig,

alè que el vent s'endú,

perviurà cap dels mots?

Instant

No sé què vol dir que no podem: les ales de fum esgrafien sense cap contemplació la puresa del blanc, impossible deixar de mirar-lo. Les raons fugen pel bosc negre de la sospita, i res no canvia, o tot canvia massa ràpid per adonar-me'n. M'hipnotitza la claror que tot ho omple com si un mar vessés d'escuma. Ara és sempre i mai no existeix. Només el so em diu el silenci que ha de venir, llarg, immens, etern, em perdo. Queda una escletxa petita, minúscula, per on intento fugir. La veig i no la veig, com si volgués confondre'm més encara. Tanco els ulls, però no tinc ulls, no tinc boca, només uns dits que creixen, s'estiren fins l'infinit, i el temps em llisca sense poder evitar que s'escapi. Tot el temps del món i jo que només vull un instant.

https://youtu.be/TJMLm33hIr8