Mercè Amat Ballester

VISIÓ

Plugim constant d’amor

damunt la terra. Esclat de vida.

El fonament del món 

reblanint el fang més amagat i dur 

sota les pedres.

Cerques el far, amic, pels èxodes dels dies.

Aquell que afini la visió en hores baixes. 

Dins les nits en silenci penses: 

la darrera llum no em deixarà caure.

CONFINAMENT

Recordo quan les veus

de cop no hi eren, i tot era espant,

nuesa lenta d’amors en xarxa limitats.

Recordo l’estranyesa 

dels diumenges que no ho eren, la indistinció,

la manca d’oxigen i les morts.

També les nits glaçades 

en flascons de vidre que desfeien 

per la casa ombres i mordasses.

I avui, en caure els dies ja lliures,

torno a tancar els ulls 

i escolto la força d’aquells cants i rialles

en balcons i finestres obertes.

Torno a sentir la llum  

que ens acompanya i no ens va deixar mai sols.

Proclama de trobada, recer

de tot el que hi vam perdre, 

                                             somnis 

que mostra el nostre rostre

malgrat la mascareta mai vençuts.

PERÒ...

Som al poble de la Ribera d’Ebre,

exili d’avis, recer del pare i amagatall familiar.

En un cant d’herbes i bancals

d’oliveres, dins l’aire, fa anys 

que el pare hi descansa i espera

a la muntanya alta del Tormo

poder baixar pels carrers ben descalç

i entrar de nou per la porta de casa.

(Però, com dir-li, que no ho pot fer,

que la casa d’esforç i treball ja no hi és,

fou venuda i ha de passar-hi de llarg?)