Mario Pons Múria

Lo Bou 

Ja fa un bon rato que me desespero,  

capllaçat a n’este torill gris, 

sento les trompetes al final del passadís,

Lo rovell del forrellat m’anuncia 

la soga atesa, és lo que temia, 

xarangues i burladeros, és lo gran dia! 

Fujo i busco una rampa, un forat per escapar,

Però esta plaça no té sortida, començo a veure-ho clar,

de cop m’assoquen al garrot, per que no torne cap a dins,

revolcaré a n’estos ridículs ballarins. 

De veritat que va en serio?

Corre Bou que va en serio!!

A n’estos sàdics les dos boles de foc al llom los hi sembla bé,

reso perquè l’estocada ho acabe en sec,

cegat de quitrà encés a les banyes, sento que fan la festa grossa.

No sé com poden xalar tant, cavant la meua fossa.

De veritat, que va en serio?

Corre, Bou, que va en serio!!

Com fugint de mil sentències,  quasi m’arranco les manilles,

Però m’han clavat la pica i les banderilles, 

D’on han sortit estos verdugos? Somatent dels rojos al carrer.

No em passaria mai pel cap, fer mal sense caler.

De veritat que va en serio?

Corre, Bou, que va en serio.

Encurtit al fang del Delta, a les pastures dels Ports,

torturadors me feu sofrir… però no me feu temor.

L’emborno a n’ell i la muleta, lo faig volar fins les estrelles,

un torero tort sense coleta, és un rabo sense orelles.

De veritat que va en serio?

Corre, Bou, que va en serio…

Un punt a l’Horitzó                

 

La lluna bonica                       

només vol sortir,

de ple en ple,                             

amb un sol destí,

un punt a l’horitzó,                  

per compartir.                       

Naveguem en paral·lel,

en el periple del seguir,

cadascú al seu rumb,

del tot clandestí,

lliures i a tot cor,

sense sofrir, per sentir.

La seva claror d’astre,                          

orbita per tu i per mi,

amb l’ànim d’estimar-nos,                   

dos éssers compartint l’existir,

tu, mar enfora; jo, aquí, mar endins. 

Ens trobem als ports,

dels amants llibertins,

fugint d’amarres,

de clitxés mesquins,

aviat i per parlar-nos,

és l’essència. Que ens fa afins.

Expressions des de la mirada,

vingudes de tots els confins,

paraules precises d’amor,

un tatuatge gravat baix la pell ben a dins.

l’Acora amb dos cors rojos…

arrels fondes de cels divins.

Reflex del sol en la lluna,

un espill platejat baix dels pins.

Tu, terra enfora; jo, aquí, mar endins.