Emigdi Subirats Sebastià

Sentia un desfici ingent a dintre

I

Sentia un desfici ingent a dintre que m’embriagava
les genives, escalfava el cos plàcidament
i creava il•lusions eternes i tremolors fràgils.
Com esberladisses eren les recances d’una era
llunyana apropant-se assossegada en el temps.
Brotaven portentoses roselles rares arreu,
roselles de colors imaginaris i un blau resplendent,
de tons d’argent preats per al futur planetari.
Tot esdevenia un riu de colors i de quimeres,
distant de regustos amargs i cabòries supremes.
Era un compàs de dolçors i salabrors ben nostres
que s’enduia la cadència d’un vent ple de records.


II

Era un compàs de dolçors i salabrors ben nostres,
amb eixides obertes a tot un món immens.
La paraula encesa i l’encís de viure,
les llums acolorides i els safirs ben blaus,
l’anunciada presència dels infinits més pròspers.
Notava un calfred a l’espinada que s’endinsava
pel bell mig d’un oceà d’escumes plàcides,
eviternes i capvesprals, que enlairaven
l’essència dels temps aborígens i patris.
Era la meva ment una fontana migrada
enmig d’un vast panorama de melangia,
que s’esvaïa pel constant vaivé de les paraules.







III

Amb eixides ben obertes al món sencer,
reobro qüestions presencials i eternes.
Escolto càntics suprems del més enllà.
M’embriago d’infinitat i sento el germen
de gauvances exquisides en un pèlag de lloança.
A l’esguard de llums virginals es crea un poema
de la vida i del traspàs, i encara més del viure.
I la contesa entre el mal i el bé esdevé poesia
exquisida, que engendra, sàvia, el regust
de mil viatges en una i mil nits escalfades
entre mantes. Uns mugrons rogencs i esplèndids
retraten l’existència com a vida i vida.



IV

M’inebrio d’infinitat i sento la llavor
d’un canvi d’alè en l’ànima endormiscada.
I agafo la bandera d’il•lusions ancestrals,
i m’interno en un frenesí d’espasmes
amatoris, amb l’ànsia que deixa enrera
les immensurables nostàlgies de sofrença.
La nit esdevé un altre poema sense límits
passionals, sense fronteres que la carn consenti.
El jaç ben nostre esdevé el món sencer!
L’estima accelera la flama ancestral de la fal•lera,
d’un cos avivat per reaccions ben humanes
amb tremolins frenètics i sàpids.





V

El jaç ben nostre esdevé el món sencer!
El deler del cos humit emmiralla un vers
melòdic, que frisós excita els membres.
La pausa del dolor era reflex de pau ardent.
De la malenconia de la vida sorgia el plaer
natural dels sentits, en un jaç arran de terra.
Aleshores, resseguí lentament les sines dolces,
les cuixes i el seu sexe angèlic al descobert.
Entre llençols de seda fina es consentia
el libidinós delit, una delícia lasciva,
l’infinit que els cossos de sobte basteixen
eximint ejeccions fluides i líriques.




VI

El deler del cos humit emmiralla un vers,
car la rima del poema uneix ànima i cos.
Una fragància és present en el meu ésser,
fragància immensa de mil olors plàcides.
Enarboro la presència de la vida en mil moments!
L’escalfor d’aquest instant m’altera el ritme
natural. Dels òrgans propicis sorgeix
un vivent ritual d’anhels inacabables.
Esperono el desig d’esdevenir un sol cos
en l’instant fugaç que fa digna l’existència.
Hisso el deler del plaer infinit que basteix
l’espurna d’estima al cos i al viure.




VII

L’escalfor del moment m’altera el ritme.
Flairo un caliu olorós de pell ardent.
La mirada va encesa envers el fruit inert.
La carícia arrossega sospirs flagrants.
No penso en res, ni en revoltes contundents
que destronen veloçment desraons insípides.
Crido suau, veloç, a ràfegues endimoniades!
La fogor de la sang en joia immemorial
travessa la inèrcia més activa dels sentits.
S’apodera de mi l’encant abismal de les estrelles!
Les veig i palpo de prop, m’aproximo a l’astre
gens virginal que suscita l’orgasme en l’esperit.



VIII

La mirada va encesa envers el fruit inert.
Un esguard d’anhel abraça presteses
desbordades i entén de glòries supremes.
I fan el seu camí les carícies que delera
esbrinant els indrets que amaguen encant.
La boscúria obri les portes lascivament,
els membres es desvetllen amb caramel,
les mans no acaben la infinita recerca
d’amagatalls plausibles i càlids.
Arriba el punt final, l’orgasme carnal
d’uns amants en procés de descoberta.
Un cos ben propi... camí de l’èxtasi.

Emigdi Subirats Sebastià, 31 de desembre de 2009