Francesc Arnau i Chinchilla

El castell

Als pirotècnics del meu poble


Ha arribat la gran nit, el colofó de les festes,
el públic a l’aguait ja espera els trons d’avís
al balcó de l’Horta. La nit és clara i neta,
aleshores s’apaguen els llums de les faroles,
les converses s’aturen com un estol de coloms
que s’aboquen a la plaça principal de la vila.

Mamprèn a il•luminar-se el cel amb les carcasses,
les primeres que són com uns ploris de foc
es creuen composant un bosc de llum fantàstic,
després vénen les cegues, aquelles que no veus
fins que arriben ben altes i esclaten en molts trons,
com els canons antiaeris a les pel•lícules bèl•liques,
que cerquen destruir els avions enemics,
però açò és pacífic i no té res a veure...

Hi ha a continuació la secció de les canyes,
més lleugeres potser, però també molt més àgils,
que dibuixen al fons de l’horitzó marí
figures geomètriques com un quadre de Braque,
i una pluja de fulles de moltíssims colors
s’emmiralla quan cau a les sèquies i als marges,
on el públic més jove roman bocabadat,
com si de sobte arribés la tardor tan desitjada
a un planeta utòpic d’un Sol estrafolari,
oníric, psicodèlic, magnífic i fantàstic.

La fragor va creixent amb bategades rítmiques,
sembla la percussió d’una banda de rock,
i s’escolten les turbines d’avions supersònics,
xiulets llunyans de trens, rotors dels helicòpters,
submarins i transatlàntics, que no fan cap soroll,
però els notes, els sents, com sents els terratrèmols
quan somouen el terreny anunciant el tsunami,
fins que arriba el moment on s’aplega a l’èxtasi
del final, on els colors són barrejats a la paleta
de la nit de l’estiu, el zenit, el sublim...

Anit tinguérem sort, el vent bufà a favor.

***

25 de juny del 2011