Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 24 de desembre de 2011

Fede Cortés

La vida passa


Cada dia igual
i “todas las noches lo mismo”
Rutina fatal
que ens fa creure que res no avança.
(“La mediocridad es un timo”)
Però avui m’he adonat que el temps passa,
malgrat el fàstic i l’avorriment,
i he vist que en tens més que jo de cabells,
però són tots blancs
(“Las nieves del tiempo plateando la sien”).
Conserves la mirada franca,
rere els ulls continues somiant.
Però el temps t’ha escrit a la pell
els seus inesborrables missatges,
i potser per tot això no hem volgut
reconèixer-nos mútuament.
Val més conservar el record viu
del nostre amor senzill i novell,
i oblidar les despulles que resten.
“Pasa la vida”
canten Pata Negra (tot rient?).

La dimensió desconeguda de la pols

Polseguera.
Ratxes de vent en totes direccions.
Agulles de gel a l’esquena.
Udolar de llops, rugit de lleons.
La ranera
de la mort, esmorteïda,
ressona en les meves orelles
com milers i milers de bombolles de sifó
gegants i obeses.
Angoixa.
Les ínfimes partícules d’arena
puden a sofre
i viatgen fins la gola resseca.
Infinita set.
A l’horitzó, amb les mans esteses,
envoltada de trons,
la teva estilitzada silueta
és l’únic far que em guia
enmig d’aquesta enorme tempesta.
Però mai em faràs cas.
Per tu només és una lluïda festa
on desenes de parelles ballant
aixequen una lleu i divertida
polseguera.



Una certa esperança


S’apropa el temps de la gran foscor.
La tardor es precipita, lenta,
desprenent olor de rovellons,
cap a la nit infinita i freda.

Es pressenteix la flaire de la neu
i un hom ja es veu amb el moc penjant,
les orelles plenes de perellons,
els dits gelats i les galtes ertes.

Silenci de gel. Lentitud de neu.
Les rates panades hivernant.
La nit estelada anuncia el glaç.
Al foc, crepitar melodiós de troncs.

Arriba el moment de mirar rere teu.
Arriba el moment de recapitular.
Arriba el temps de repassar les lliçons.
Arriba el dia que cal afrontar
la realitat i ser plenament conscient
que, vulguis o no, t’han abandonat.

Només resta confiar en el seny del futur
perquè l’amor, com la primavera,
sempre torna quan menys se l’espera.

Suposant que passis l’hivern.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada