Antoni Albalat Salanova

Xiclets


El desembre passat, l’èxtasi!
Xiclets?
Gelea de vellut en nedar de la nit.
O cruel el dolor agafat per adornar!

El meu savi preferit embogí, botxí
a mesura que el sol es movia
pel el dolor quan.
citaves en el dipòsit de l’aire
el color porpra del delit.

Compte!
La lliçó de la vida passada
ens va portar a l’encarnació actual:
Compte!


La carn imposada


En aquests boscos
què fa la màgia de la carn,
que cerca la teua pell,
els besos més delicats
del crepuscle?

Dic el teu nom en els
somnis impurs i et cerque
als angles de les ales fosques
de les falzies,
als racons de les sales fosques
dels laberints interiors
on el desig mossega
el presoner perdut.

L’amor xop de sol ixent
tiba la carn imposada,
igual que un hivern,
a destemps
estén les ales fosques
amb aroma voleiadís
de cuixes d’hematoma breu,
de calendari,
font calenta
on abeura el llop famolenc,
murmuris de vellut i
seda, cabells destrenats
ales sense ocell empaiten
el llop i l’òliba.

Dic el teu nom en els
seus caus impurs
i et cerque i no hi ets,
hivernes a la branca
més alta, niu de plomes,
no mai a la cova, propera
a l’Hades, al cau impur
del llop i l’òliba.

En aquesta toponímia
què fa la màgia de la carn,
que cerca la teua pell,
els besos més delicats
dels camins
tots crepuscle?



El lloc dels mots


En petites rambles i barrancs
de baladre, salzes i romaní
al cor de muntanyes nostrades
potser en un altre temps,
sense carrasques,
llavors eren
incandescències ignotes
allà hi són
els mots.