Manuel Rivera Moral

ÍCAR A LA XARXA

           

           

           

            Qui ets tu?

            “Jo sóc el que em fuig,

potser somni, potser mentida,

un préstec sindicat amb el temps,

palimpsest intermitent,

pintura de moltes capes,

invasió continuada de micos i gestos,

una punta de fel dolç als meus llavis,

una branca d’olivera i una rosa,

una arma i una creu trencades a l’altra mà,

l’orella de Van Gogh

i aquella que va mossegar Tyson,

un pretèrit d’amor plusquamperfet,

un futur potencial, un sec present,

un núvol que passa i em salva de l’Atac.”

            “Jo sóc, de la meva derrota, el missatger,

el conveni sense firmar amb l’ànima,

un animalet espantat en la tempesta,

un cuc que teixeix la seva bava i la seva closca,

el soliloqui del xiprer,

l’escombriaire als boscos de la meva tardor,

una ferida de navalla que supura i supura,

la meva més bella covardia,

un cor de cuir i un cor amb bressol,

el meu trasbals i el meu garbell,

els meus cabells blancs, la meva foscor,

el meu besllum,

un circumstancial de lloc i temps.”

            “Jo sóc el que hem menjat:

el vi ranci i més dolç de la casa,

ànec chic a la taronja xinesa,

ametlles amargants, cor de carxofa,

la vida filetejada.”

            “Jo sóc l’ombra del teu gos i el teu gat,

la meva camisa, la meva suor i els meus afaits,

l’assalt amb telefèric al teu castell càtar,

titellaire, foll i pidolaire de porta teva,

dansaire en un pas a dos,

els teus raïms i els teus ossos

pels que visc i em desvisc,

la teva conjunció copulativa

i també un antropòleg d’antres,

un sol amb Camarón de la Isla,

uns daus amb fetilleres i silbatangos.”

            “En realitat,

jo sóc totes les persones,

la meva quotidiana temptativa,

els rescatats, els altres,

el perdut afany dels vents,

diversos fronts,

allò que busco,

emigrant, dervix infinit,

gras i desafinat cisteller del cor,

campió de curses cap enrere al seu col·legi,

xiquet que juga vora del mar desconegut,

licantrop de trops, geòmetra arquitecte de l’aire,

absolutament modern, absolutament antic,

aspirant aeternum a missioner

i pels àngels de Crist absolt i dissuadit,

arxiver i lladre major d’inutilitats,

un pell roja, un peu negre, l’esperança blanca,

un combat oratori a quinze assalts,

un crític de pintura astral i de mamífers,

una temporada a l’infern

per una punxada a les venes metafísica,

el rebel que va apurar la frenada fins a l’abisme.”

            “Jo sóc el fingidor que veritablement sent,

la fletxa que mai no hi arriba,

fragment de paraula i gramàtica,

un permanent interrogant:

per què Món i no No-res?”

           

            “No és fàcil trobar-me.

            Vaig caure en una vall fonda i perduda.

            Vaig caure a la xarxa del desig.

            Sóc un Ícar caigut.

            Jo sóc com tu,

            un Caigut.”