Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 17 de novembre de 2014

Rafael Haro

ARRENCAR-SE LA CROSTA

Des de la distància dels anys,
esparsos esborranys entre neurones,
fixo en la crosta la mirada,
còrnia òrfena d’estels,
i com màscara de plom
me la desprenc del cos,
revivint altre cop el dolor,
fossat en mi com una estaca,
infringint-me un pas poruc
en un món sense  aliances.

Arrencar - se la crosta,
buidar-se,
fer fora pústula i careta,
cridar versos espinats
amb cadència de roses
i llavis de buguenvíl·lea.
Clamar callar,
deixar la ferida al vent,
oblidar el  mal tret
que solcava l’aire.
I viure.

Arrencar -se la crosta.
Una poema. Un poema.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada