Rafael Haro

ARRENCAR-SE LA CROSTA

Des de la distància dels anys,

esparsos esborranys entre neurones,

fixo en la crosta la mirada,

còrnia òrfena d’estels,

i com màscara de plom

me la desprenc del cos,

revivint altre cop el dolor,

fossat en mi com una estaca,

infringint-me un pas poruc

en un món sense  aliances.

Arrencar - se la crosta,

buidar-se,

fer fora pústula i careta,

cridar versos espinats

amb cadència de roses

i llavis de buguenvíl·lea.

Clamar callar,

deixar la ferida al vent,

oblidar el  mal tret

que solcava l’aire.

I viure.

Arrencar -se la crosta.

Una poema. Un poema.