XV Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

dimarts, 18 de novembre del 2014

Samuel Vila Bonet



PLATAFORMES

Dimensions voluptuoses
esquitxen nebuloses rugoses
que passen pel meu davant.
Els vidres es rebenten,
les parets s’esquerden,
els pilars s’esberlen...
I tot cau
I recau
per a què es torni a construir,
per a què es tornin les mans a ferir,
i dintre les ferides, la perdició
tapant el forat de la guitarra
i els abismes de la reflexió;
jo m’he quedat tancat
en llur obscura profunditat,
enmig d’una orgia
d’ombres i soledat.
Mai no ho havia vist així,
des de aquesta perspectiva,
des d’aquí dalt,
sempre he estat embadocat
amb un silenci allunyat,
xuclant verí
de llum artificial.

Sembla que la carretera s’estiri
sota les rodes de l’impossible,
aixafant la mentalitat
d’hom ensobecat,
assegut en una gravetat invisible,
a l’abast de la grisor d’una argelaga,
en un reflex s’afalaga
amb subtil humilitat fingida,
però no hi ha cos ni matèria,
tan sols hi ha ànima en essència,
i si no hi ha això, no hi ha vida.
Les ramificacions que em brollen de la boca
subjecten plataformes
de pell envellutada, sorgides de la fel
de la terra emmarada,
recorden la puresa de l’origen
i es distreuen en el vertigen
del matí fred,
encara fosc,
on tothom somia despert.
En l’aire del desert
suren les inquietes ments
congelades en fragments
de ciment.

I allí,
en la concòrdia de la perifèria,
irrompia la carretera que,
pensívola,
em mirava,
m’intimidava...
I el seu cor de quitrà
a dures penes bategava.
Vaig córrer a agafar el ganivet
que amputava les cames dels gripaus que trobava,
i vaig tallar-me una vena
i d’allí em va vessar la meva còlera;
vaig voler
llevar-li la vida al dur asfalt
i no vaig poder.
Abatut, havia tornat
als carrers xops de fosca nocturnitat,
a vagar com un esperit
per antics paradisos que ara resten podrits,
i havia amagat la meva sang al mugró del secret  més místic
i ja era cos només,
i ja no era res.
Però ara, la sang ha tornat a mi
i em sento viu,
capaç de tot.
Ara jo sóc
la discòrdia,
un exterminador,
destructor de la raó,
maquiavèl·lic pertorbador...
Ara jo sóc
                                   un pobre boig
solitari...


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici