Samuel Vila Bonet

PLATAFORMES

Dimensions voluptuoses

esquitxen nebuloses rugoses

que passen pel meu davant.

Els vidres es rebenten,

les parets s’esquerden,

els pilars s’esberlen...

I tot cau

I recau

per a què es torni a construir,

per a què es tornin les mans a ferir,

i dintre les ferides, la perdició

tapant el forat de la guitarra

i els abismes de la reflexió;

jo m’he quedat tancat

en llur obscura profunditat,

enmig d’una orgia

d’ombres i soledat.

Mai no ho havia vist així,

des de aquesta perspectiva,

des d’aquí dalt,

sempre he estat embadocat

amb un silenci allunyat,

xuclant verí

de llum artificial.

Sembla que la carretera s’estiri

sota les rodes de l’impossible,

aixafant la mentalitat

d’hom ensobecat,

assegut en una gravetat invisible,

a l’abast de la grisor d’una argelaga,

en un reflex s’afalaga

amb subtil humilitat fingida,

però no hi ha cos ni matèria,

tan sols hi ha ànima en essència,

i si no hi ha això, no hi ha vida.

Les ramificacions que em brollen de la boca

subjecten plataformes

de pell envellutada, sorgides de la fel

de la terra emmarada,

recorden la puresa de l’origen

i es distreuen en el vertigen

del matí fred,

encara fosc,

on tothom somia despert.

En l’aire del desert

suren les inquietes ments

congelades en fragments

de ciment.

I allí,

en la concòrdia de la perifèria,

irrompia la carretera que,

pensívola,

em mirava,

m’intimidava...

I el seu cor de quitrà

a dures penes bategava.

Vaig córrer a agafar el ganivet

que amputava les cames dels gripaus que trobava,

i vaig tallar-me una vena

i d’allí em va vessar la meva còlera;

vaig voler

llevar-li la vida al dur asfalt

i no vaig poder.

Abatut, havia tornat

als carrers xops de fosca nocturnitat,

a vagar com un esperit

per antics paradisos que ara resten podrits,

i havia amagat la meva sang al mugró del secret  més místic

i ja era cos només,

i ja no era res.

Però ara, la sang ha tornat a mi

i em sento viu,

capaç de tot.

Ara jo sóc

la discòrdia,

un exterminador,

destructor de la raó,

maquiavèl·lic pertorbador...

Ara jo sóc

                                   un pobre boig

solitari...