Raimond Aguiló Bartolomé

Les llambordes de Jack Nicholson

          Els poetes, per naturalesa receptius i, un cop rebut el missatge,

          emissors, podrien dir, despreocupadament: jo i la poesia, déu

          en poder de Déu.

                                             

                        Màrius Sampere i Passarell

                  Potser és la meva pàtria nua qui encara em veu

en la nuesa dels anys viatjant amb totes les preguntes

a la polpa dels vents inaudits.

Aquest instant m'enlluerna i separa

les ratlles de les llambordes per no xafar cap història.

M'enfonso en el meu deliri i cremo, arremangat, encens

en les nits insomnes dels lliris cruixents i sorruts,

quan en surts àgil i perplex allunyant-te a contracorrent

en el riu cabalós per navegar assolellat en la memòria

i fer créixer pastilles de diazepam. Només cal fer un clic

al jersei de ratlles verdes que ara per ara llueixes.

La nuesa pot ser sempre  la llum que no gossa mirar-te

a través del cristall clarobscur que branda ple de luxúria,

les celles arrufades fan becaines insòlites vora la bauma

desvetllant els marjals estimbats, (McMurphy ha perdut la son),

la broma ha dividit el cel enlairat en sanefes d'amor

després de l'abraçada, més tard barrots d'aigua s'han desfet,

les mirades han quedat en el còdol del tu xafogós

sense contorns eixuts; però encara tinc la sort de treure el cap,

‒si m'ho penso‒ de sota l'aigua llefiscosa del llac.

Puc obrir tots els secrets a l’entrecuix de la cova frondosa

                  incontestable del desig, més tard el cràter es fa l'oblit

                  i té els solcs de l'edat  (barnús blanc sense anagrama)

i els ulls del centre de l'univers són rius evidents de lava.

De puntetes, tot és fosc, la paraula  en la distància,

l'instant mortal quan t'ofegues en l'absolut infart

sense aclarir-te i vols tornar i no pots al lloc que t'acull

sense becaines, amb ferides mal curades i emboscades

i trencadissa de vidres policromats a patacades.

Lliures una carícia quan el sol es pon fet a miques,

esclaten els ulls i el carter no ha tornat, i sorgeix el dubte,

                  anuncies la humitat i ningú se n'adona del fang sensual,

                  creix la llavor ara mateix, al vaivé d'una ventada insòlita

plena de gest, potser la teva indiferència

malfiada, l'arena escurada de la platja, res més.

Encara som el que hem callat, qui mastega

a desgana l'atzar, la deserta innocència,   

la polpa de la nosa, el destí per on s'estimba el somni

a les mans, quan tota llum s'escorre rebregada

i promíscua, llaminera, remota i prou.

El silenci ressona dins les parets blanques

quan mai té pressa, el mirall rellisca ufanós,

crec en un lloc cercar la teva mirada ingràvida,

quan algú no sap què mira es perd, i es vessa

entre tots i no es troba, desfullat, mai més.

Sense arxipèlags ja no es fa l'amor,

és un sotrac seguit d'ensopegades,

el teu refugi és aquell lloc imprevisible miraculós

                  resta potser una altra cosa, millor impossible.

Un instant semblant a un altre instant

tan petit que ni es veu, un punt fix i arrodonit

potser el niu del cucut, un cel sense sostre

pofet de ximpleries entenedores que no hi ha enlloc,

puc escriure, quan escric en relleu fent cercles

en un forat, en un buit, i un buit en un crit

quan caus i un altre escriu amuntegat.

Un replec meu són molts plecs d'uns altres plecs,

la feblesa poca cosa més que un bes i un gest,

la resta potser la meva pàtria. Tanmateix.

-------------------------

Aquest poema va ser guardonat amb

el Premi de Poesia Ciutat de Sant Andreu de la Barca 2013