Maria Josepa Ribera Vallès

Costa

Ens costa ser…i adaptar-nos a noves tecnologies.

Em costa creure en nosaltres i en els nostres possibles.

Ens costa, positivar blanc sobre negre.

Ens costa entendre els valors de cada un.

Per això jo dormo… estic a l’expectativa i somio.

I malauradament... el temps -que em don la raó-

em fa ensopegar, sempre, amb la mateixa pedra.

Emparaulats

Emparaulats, estem amb el do de la paraula.

Aquesta tria un espai i es comercialitza.

Es llença al vent i el vent la retorna

en sons que ens són estranys

i amb expressions més o menys... dures?... tendres?.

Adaptem. La puta a la ramoneta.

La veu càlida a la paraula grollera.

La veu amorosa a l’amor fidel.

La que somriu. La que s’endureix.

La que crema als llavis... d’impronunciable.

El que tu m’inspires.

El que m’inspira un sentiment o la pressa.

Emparaulats. Entrampats i ferits. Tendres o durs.

Segons el dia, Segons el to.

Segons la conversa. Segons que o qui ets.

T’ho puc dir tan dolçament com vulguis…

Però... definitivament serà... el que tu vulguis sentir!!

Tinc el cap aturat

Tinc el cap aturat, en suspicàcies vàries.

Solucions que no contemplo I desitjos que així es queden.

Tinc el cap aturat, en una carrera meteòrica i sense final.

En una bauma estreta.

En silenci

Ho tens. Ho captes. Paraules creuades,

que avui… tu no m’avortes.

En silenci, escric el poema que em demanaves.

Tu, pacient, no tens altre resposta, que l’espera.

I jo… , angoixa! Intento donar-te, allò que sempre volies.

Paraules.  Jo les dic,

i aquesta vegada mentre calles… ja escoltes.

Paraules prohibides

No hi ha paraules prohibides.

Hi ha sons, tons, i formes de dir les coses.

I llavors som la pau, o és l’iniciï d’una guerra.

La gran guerra... guerra amb el jo íntim,

guerra de passes furtives que dins meu amenacen.

Les paraules que dic quan estic enfadada

o les que sabem dir amb gràcia i humor.

Paraules per fer mal, o per neguitejar l’esperit i com a individua.

Aquesta ràbia acumulada. Aquests desitjos insatisfets.

Aquella tristesa de dies passats, que torna i s’avança.

Nosaltres som els nostres propis enemics.

Ens fem front amb la mirada,

i les paraules que giravolten dins el cap,

Surten com escarabats i rates pudentes,

D’una boca que vol sentenciar,

I vol capgirar el món i la percepció... i, a vegades, fins i tot, de la vida.

Retalls reclosos

S’ha d’entendre el que dic… o què? Som-hi, va…

Paraula al so. Lletres per emocionar.

Fil a l’agulla. Pensament definit.

Moment a la crida. Passatgers en trànsit.

Poderosa esclavitud mental.

Situació distesa. Aquestes petites coses.

Tranquils. Somriure. Eufòria. Era així.

Ajudem a cantar. Solitud profana. No et conec. Som així.

Insectes suïcides. No falta de res.

Nit.

Ni memòria. Ni trajectòria. Suor artística... Exigim.

Tocar fons

Quan la vida toca fons, a vegades –també–. Ella mateixa s’encarrila.

Conèixer aquella persona, que et torna a fer creure en la poesia.

O descobrir una manera de viure, que t’omple.

O retrobes aquella feina, que sempre vas pensar que era la teva.

És hora de pensar en les possibilitats.

De sentir els canvis, d’assolir els reptes.

Desitjos i llibertats, oblidades i perdudes.

Tu no. Tu no estàs perduda.

Hi ha una veueta interior, que et xiuxega.

Estàs aletargada, decebuda, trista, Immòbil, poruga. I la vida… encara batega.

I el que pots sentir, encara espera torn... com ha estat sempre!

Morir dignament

És la vida, la que té importància.

Morir, és d’impàs a l’oblit.

Però, quan has viscut,

l’últim pas és el que menys cal recordar.

És la quotidianitat aclaparadora,

Necessària, última i prou.

Només dic adéu al cos

I al que trobarem a faltar, ja, des d’ara.