Emigdi Subirats Sebastià

I

Som terra i som gent, amb parla mil·lenària
i balls ancestrals que lliguen ànimes i mans.
I som de la ceba, i ens emprenyem,
i ho endeguem tot a rodar ràpidament,
hereus d'una història derrotada.
Som un país d'afanys, de greuges
i genolls dels de vida regalada,
de vides ufanes que trespassen fronteres,
de treballs al camp i manufactures,
de suors i de ganduls amb idees.
Som un país més enllà de les Corberes,
que el Segura dóna via cap a dalt,
regat per la Mediterrània blava
fins la bella i estimada Alguer,
ciutat on el català agafa tot l'alè.

II

Tinc el desig d’aturar infàmies
d’eixamplar les esperances dormides
i els insignes pensaments il·lusoris,
les flames d’il·lusions ben preparades.
És l’hora de la rosa en mes de flors,
de vespres incandescents
que fabriquen
homes de força incombustible
i camins inquiets sense retorn.
Desperten els desigs de grandeses
en els cants de primavera i dels estius,
les llums de l’esperança encaminen
els adéus al trist enyor.

III

Saps d’aquells sons que encomanen sentiments a dret,
en cors humans embriagats d’innocència i pau interna.
La parla del iaio, tan saborosa en el pensament,
arriba a l’esperit com una fontana celestial que raja
aigua clara d’un manantial que mai s’esgota.
Eixa és la vera història d’un país d’insomni,
- ara, abans i més enllà -
el plany i l’enyor, l’univers que ens embriaga
i ens deixa caminar envers l’infinit.

Som d’ací, i ací ens quedem per construir
el país amb parla, essència, lluita i ràbia!
La terra esclata al so estrident de la dolçaina,
segura del seu futur lliure i imparable.
És llavors quan sona arreu l’eco de la serra
i a l’uníson respon el calamar d’aigua salada.
I navegarem per mars de sons fascinadors,
i aterrarem en l'eixuta terra nostrada
amb càntics llemosins i colors ben verds.

La retina sabrà veure un univers molt plàcid,
car l’ancià escolta el plaer de la nostàlgia.
I el proletari se seca la suor del front humit.
I la mare mira l’infant dormit amb tendresa.
I l’adolescent besa els llavis de la companya.
I el xiquet acarona el cor de la mare estimada.

És ací que rau la vida.

IV

Narro paraules, lligo històries,
Creo tot un món real al meu voltant.
Me’n vaig d’ací cap allà,
I al darrera, deixo només un esguard.
M’enfado, m’alegro i crido.
Sí, un crit extasiat.

M’embriago de vida
Amb caliu, pena i memòria!
Aquest món és ben viu,
I fart de la història de sang!
Respira, treballa, somriu i plora!
Sí, tants de cops.

I és que lligo històries,
Que encadenen imatges
D’un món que és molt meu.
I és que narro paraules
Que la vida retraten.
Sí, quan es mou i commou.

Faig de l’existència, paraula;
I d’aquesta, un retrat.
I tant em delecto
Quan creo persones i històries,
D’aquest temps i d’abans.
Sí, tothora remouen instints ben humans.