Montse Boldú Mayor
Me'n torno a casa
No és que no t’estimi, amor, no és això.
És que la distància estira els fils de la memòria
i m’inunda el cor un Ebre d’enyorances.
No és que no t’estimi, amor, no és això.
És que de la terra que m’ha vist créixer
els meus records n’han fet paradís
i en instintiu oblit, les filagarses
han trenat la xarxa, la bena mare
que renta amb camamilla el dol dels ulls
i en fa dels vells esculls camins d’argent.
No és que no t’estimi, amor, no és això.
És que on el brogit de la multitud
es fa silenci, allà on em parla i nua
m’abraça la pura soledat de les paraules,
ressona amb ecos de seda la nostàlgia dels records.
No és que no t’estimi, amor, no és això.
És que a mans llum de distància es fa de dia,
van del silenci al cant les caderneres
i es vinclen elegants els tamarius.
Xops de riu des que naixem, amerats
d’una llum que trenca dels verds la invisible frontera,
trobem llar al recer de la muntanya
en la sòlida certesa d’un contorn.
Me’n torno a casa, amor, me’n torno a casa.
Que cerco coneguda l’olor, gojosa
la visió més dolça de l’ametller florit
que primerenc esclata en versos de neu
i el so tan preuat de la parla amiga.
Vull quedar-me a la meua terra,
portar brins de romaní als cabells
i de l’olivera, a la flor dels llavis,
la branca.
enviat per Tomàs Camacho @ 19:53
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici