Montse Pallarés
LA LLUNA SERENA
Quan la lluna treurà el nas de dintre els núvols,
jo estaré esperant l'onada somorta que vindrà a mi
fent-me pessigolles als dits
i deixant-me a la gola gust de nostàlgia.
Quan estarà prop el matí,
la llum es tornarà blava, groga, taronja...
Jo aniré despertant entre els teus somnis,
esquinçant promeses i records no complits.
Les hores estaran adormides amagant realitats,
passejaré pels carrers que són adormits,
la meva soledat anirà encenent llums a la fosca
i ploraré de veure les roses semes al matí.
Les onades em criden al repòs
entre les boires d'aquest somni,
m'atreu la llunyania per atrapar els meus desitjos,
no vull deixar-los per acabar de complir.
Tanco els ulls, em falta l'alè,
veig un buit blanc, una llarga platja de temps,
entre tuls de somnis, he passat la nit,
ara me'n vaig buscant la lluna serena, marxo mar endins.
enviat per Tomàs Camacho @ 20:09
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]
<< Inici