Judith Cobeña Guàrdia

FOSCOR

La foscor nega la llum

al passatge de la vida,

si atrafegada pel fat,

conscient distreu el costum

del sentir a l’ànima mia

COR APEDAÇAT

Contemplo absorta des d’aquesta finestra

els camps d’arròs i blat que et configuren.

M’observes darrere de les canyes nouvingudes,

delimitada l’horta pels camins que terregen.

Contra el cel, la pedra del campanar batega,

silenciant mals auguris antics de la desfeta.

Veig a Ponç Hug abans d’anar de gesta,

observo pam a pam cada brot de ginesta.

Caminaré silent per erms i fondalades

amb un llibre a la mà del nostre mestre.

Del Canigó la neu, de la Safor la flaire,

imaginant que mai no foren deslligades.

Aleno l’aire que ara sal, pomera, tarongina

descriu el nervi ocult de la nissaga,

gent ferma d’horta i mar, agermanada

desmemoriada avui. 

Ai las! La força de les armes.

Recordo ardent com si jo fos creu i daga

la sang vessada en incivils batalles,

bales perdudes, soterraments indignes

el desarrelament que ara ens fa pàries.

Forem i som encara pedres de toc per l’ara!

Sóc cor apedaçat que batega i no exhala

faig un urc a la terra per on brolla l’aiguada

que ha de netejar els ulls, i la parla germana.

Re-cosirem una vegada i altra costures i ferides

mentre sona tamboret i flabiol, la muixeranga.

Alçarem nous castells i agafats de la mà farem rotllana!

Som un i molts accents d’arena, sorra i sal i tramuntana.

Abeurem nostres ànimes de vents blaus i d’ onades

apedacem la terra amb nostra parla i:

Via Fora!  És ara!