Joan Guasch Torné

DESENCÍS 

Des del cim dels edificis enrunats

se sent el cant desesperat dels solitaris

al país on diuen que dormen els déus.

A trenc d’alba, sobre ales de corbs,

els precs s’enlairen solemnes i es dispersen

pels camins trenats del fantasma de la boira.

Potser travessaran el pont trencat del dol

i arribaran lliures del llast de la sang.

Des del cim ventós esperen resposta

cada vespre

i els corbs tornen cada vespre

amb les ales plenes de cendra.

El sol es pon.

Potser demà.

Però...

Dins del teu cap, o del meu,

esdevé una guerra sense treva

que crea i mata els somnis

i ens abandona a la incertesa.

El camp de batalla és fosc

perquè és un bosc arrasat

travessat pels fantasmes de l’oblit

i pels desastres de l’absència.

Per això...

La nit vol que li cantis un tema obscur, 

que li dibuixis en un llenç de boira i glaç

com són els besos dels amants furtius,

dels que fugen del recer de la llar

i es troben en la fredor dels portals,

sota la pluja insistent 

que torna les paraules lentes,

feixugues,

i fràgils com el vidre

mentre a la ciutat de les argelagues

llueix un sol inclement

i la sang de l’absència

vessa per les arestes

de les finestres trencades.

Però...

Se’ns ha assecat la sang a la boca,

la vescosa saliva dels nostres besos

quan la fosca dels portals ens amagava

de les mirades lascives dels altres.

Se’ns han assecat els grumolls 

de les paraules, de les lletres

roges i roents

que ens mossegaven les entranyes

fins a convertir-les en un malson

d’ullals àvids de carn i de vísceres.

Sí, els llavis es deleixen

per les carícies de les llengües 

humides i sensuals,

però se’ns ha assecat la sang a la boca

i la boca s’ha convertit en una caverna

d’ecos i silencis glaçats.